El Campanaret

Avesats al segrest i perversió de les paraules i conceptes que ens pertanyen no ens hauria d’alterar gaire que els de sempre s’entestin a subratllar aquests dies el “civisme” dels ciutadans davant el caos de Renfe, el desgavell de les obres i la munió de despropòsits amb que ens obsequien dia sí, dia també. Si entenem el civisme com el zel pels interessos i les institucions de la pàtria no podem admetre de cap manera que ens intentin fer creure que la resignació i el silenci siguin exemples de civisme. Empassar-se allò que és inacceptable sense com a mínim protestar enèrgicament més aviat s’hauria de qualificar d’incivisme. Per molt que ara s’hagi posat de moda la teoria aquesta de l’emergència del català emprenyat el cert és que la passivitat continua sent, malauradament, una plaga molt estesa en aquest país nostre. Els qui ens van inocular aquest virus autodestructiu és evident que ens sobrevaloraven, que ens tenien massa por. Els fets demostren que els hauria bastat amb una dosi d’anestèsia molt més reduïda. Almenys, però, que no abusin de nosaltres i no ens robin més paraules. Això que ells diuen no és civisme. El civisme és responsabilitat ciutadana. Civisme és rebel·lió.