Qui vulgui travessar el mar, ha d’estar disposat a mullar-se el cul (dita popular)
Amigues i amics:
hi ha una pel·lícula d’Andrzej Wajda que du el títol de Paisatge després de la batalla. Dic per endavant que ni el seu argument ni el seu desenvolupament tenen res a veure amb el que es diu a aquesta carta i la següent… però m’ha servit d’inspiració per a elles dos. I és que penso que no és exagerat dir que després d’un llarg període d’escaramusses, ara, amb la presentació pel govern de la Proposició de Llei pel Referèndum ja ha començat la batalla pròpiament dita. O la guerra, perquè en realitat hi haurà diversos fronts i fins i tot diversos exèrcits.
Tant és així, que ja ha començat amb la possibilitat anunciada per El Mundo, un dels molts pamflets paraoficial del govern espanyol, que s’està estudiant la possibilitat de posar en marxa la Ley de Seguridad Nacional, alhora que l’Exèrcit i la Guàrdia Civil ja han començat a fer pràctiques a fi de defensar els ports i platges de la Costa Brava. De moment, deixem-ho aquí i anem per la qüestió de fons.
Sobre legalitats
Com ja comentava la setmana passada amb tres exemples concrets: Copèrnic, pagesos de remença i resposta de Jean Sylvain Baillyes a l’ordre rebuda de Lluís XVI, tres accions conculcadores d’unes lleis, físiques, socials i polítiques vigents i assumides majoritàriament, el món les societats humanes i fins i tot una cosa tan aparentment freda i exacta com és la ciència, han avançat perquè davant dels coneixements, les normes, els reglaments, els costums i les lleis assumides o acatades de manera majoritària, hi va haver un moment en què algú, individualment o col·lectivament, les va qüestionar, desobeir, transgredir i demostrar que ja estaven superades obrint així el pas a d’altres de noves. També destinades temps endavant a ser superades, transgredides, etcètera, etcètera.
I ara mateix, per més que sense la transcendència o dramatisme dels exemples utilitzats, estem a escala no sols catalana sinó que espanyola, i ves a saber si també europea, immersos en una situació d’aquesta mena. I aquí apareix un dels fronts d’aquesta batalla. El de la legalitat o il·legalitat d’un referèndum no sobre el dret d’autodeterminació –perquè fer-lo ja és exercir aquest dret– sinó per permetre a la majoria de la societat catalana dir de manera lliure i democràtica si està o no d’acord en fer la secessió. I cal dir-ho així, perquè un element fonamental d’aquest referèndum és que si el Sí és majoritari, ja no es pregunta més, El pas següent és proclamar la República Catalana.
Respecte del fals debat sobre la legalitat o no del referèndum, el més segur a no ser que s’hi produeixi un miracle i el govern espanyol s’avingui a parlar amb el govern català sobre la qüestió –i la meva fe en els miracles és fàcilment descriptible–, jurídicament es farà de manera il·legal, no legal o alegal. Així de senzill i que ningú s’esveri. També és possible que no pugui produir-se per alguna acció de força, però si fos així, aquest acció seria un d’aquells remeis que són pitjor que la malaltia.
O sigui. Si no hi ha miracle, es tira endavant i es fa, serà una evidemt ruptura amb la legalitat existent… com al capdavall sempre ha passat en totes les ruptures socials o polítiques, en tots els moviments o accions que al llarg de la història s’han produït amb caràcter de resistència a un poder amb característiques d’absolutisme, totalitarisme o manca de democràcia en el sentit absolut d’aquest terme. I per tant ara, en aquest moment en què s’està, ja no valen dictàmens de cap mena de cap organisme consultiu que juga a la neutralitat i dictamina sobre si es conculca o no cap legalitat existent. Perquè, parlem clar, l’objectiu del referèndum és tot just demanar el suport dels ciutadans per invalidar aquesta legalitat, una legalitat que deriva del Decret de Nova Planta, i crear-ne altra de nova. Pròpia. Així de senzill.
Des d’aquest punt de partida, i fixeu-vos en el que dic, trobo molta més honestedat en aquells partits i organitzacions que s’enfronten obertament –altra cosa és l’argumentari–, al referèndum enarborant una legalitat que, evidentment, en aquest moment és la dominant, que no aquells altres de les terceres vies sense raïls, del federalisme sense federalistes o l’oportunisme del conjunt del magma Podemos-Comuns que navega de manera més que oportunista pel vell ni sí ni no sinó que tot el contrari. Per acabar cridant a l’abstenció. Actitud absolutament incoherent en unes organitzacions que es diuen d’esquerres, i que la situa a l’alçada de les crides del PP..
I ara anem per la llei que declararan il·legal
Per començar, la primera part de la que a partir del proppassat 4 de juliol ja podem considerar batalla oberta, la tenim en el fet que la llei pel referèndum presentada aquest dia té dos aspectes força contradictoris –atenció, això no és pas negatiu, ja que pels qui reivindiquem el materialisme dialèctic com un dels elements de comprensió de la història, són tot just les contradiccions les qui la fan avançar. Així, per una banda hi ha el declarat i evident esforç de no sortir-se, d’adaptar-se el més possible, a les normes electorals vigents, alhora que per altra és un obert desafiament a la Constitució. De la qual emana, o fan emanar, tota la legislació espanyola. I en part també la catalana, no ho oblidem.
Per què dic això? A veure. Per començar el seu articulat no té cap element conflictiu ni especialment destacable respecte de qualsevol altre acte electoral o de consulta ciutadana. És ben normal. Però si parem compte en les circumstàncies objectives, no ho és gens de normal. Perquè aquestes circumstàncies fan que es tracti d’un veritable desafiament a la legalitat vigent. I aquest desafiament no sols serà l’acció del govern català fent la convocatòria, que ja ho és, sinó que esdevé col·lectiu perquè es convoca al conjunt de la ciutadania a desobeir la legalitat imposada. Esdevenint així d’objecte de la política –es voten unes llistes fetes per altres, i uns programes que se sap de bell antuvi que no es compliran– en subjecte amb el sol gest, ben pacífic i democràtic per cert, de dipositar una papereta en una urna. I això, penso, s’ha de dir amb claredat. I també de recordar aquella dita que diu que si volem passar el mar, ens hem de mullar el cul.
S’ha de dir que anar a votar el dia 1 d’octubre –i més encara votar Sí, esclar– no és un simple acte burocràtic, sinó que un obert desafiament a una legalitat vigent a partir d’una transacció que es va fer entre uns aspirants a polítics amb pressa per tocar poder i una bona part, gens residual, del franquisme. De la dictadura. I és què es tracta d’abolir aquesta legalitat i crear-ne una de nova no decidida per cap poder inconegut, com va passar amb bona part de la Constitució Espanyola. O sigui, és un acte d’afirmació, d’esperança i també de llibertat.
Tant és així, que si bé en el procés que va des de la convocatòria fins al recompte de les paperetes, passant per la constitució de les meses electorals és ben cert que està dins de la més lògica normalitat, les conseqüències que a través d’aquesta acció –absolutament i radicalment democràtica, digui el que digui el conjunt del nacionalisme espanyol tant si es presenta com a reaccionari o com a progressista–, són que si hi ha majoria del Sí es produeix la ruptura amb Espanya i la proclamació de la República Catalana. Una república sobirana i per tant independent. Proclamació que si a més és feta sense cap previ acord amb el govern espanyol, representa no pas un afer intern, sinó que un veritable daltabaix polític. Fins i tot a l’àmbit europeu. D’això parlaré a la propera carta.
Però fins i tot encara que hi hagués una majoria del No, si no és una majoria absolutament aclaparadora, no sols res no s’haurà solucionat, sinó que el conflicte seguirà viu, i ves a saber si creixent. Ja que coneixent el tarannà del govern espanyol, de qualsevol color, la tendència a castigar la “regió rebel”, fins i tot traïdora, serà més forta que el que hauria de ser lògica reflexió. I en el càstig, com ja passa ara mateix en diverses qüestions que afecten serveis públics, rebran per un igual els independentistes de pedra picada com els unionistes del morro fort.
I això es referma després d’haver sentit les intervencions de les tres mòmies expresidencials. Després haver sentit dir a l’expresident socialista responsable dels GAL, entre altres coses, que consultar la ciutadania sobre qualsevol qüestió és “propi d’un govern totalitari”. Després d’haver vist com la portaveu del PSOE al parlament espanyol, Margarita Robles –magistrada del Suprem en excedència i on tornarà un dia o altre, que havia estat jutgessa a Catalunya on tenia pedigrí de progre– tenir la barra d’acusar Puigdemont de situar Catalunya “en els paràmetres d’una dictadura”, queda expressat ben clarament quin és el pensament dominant no en el PP, sinó que en el PSOE sobre la “cuestión catalana”. I també quina és la qualitat del seu pensament democràtic.
Com també el deixa clar que res no hagin dit sobre l’amenaça de Cospedal amb el feixistoide –aquest sí que es mereix aquesta definició– article 8è de la Constitució. Que abona la intervenció militar. I és que de vegades, hi ha silencis que diuen més que les paraules.
Coincidències coincidents
Breu. En aquesta batalla del referèndum, tenim en el bàndol contrari dugues dretes declarades. La de sempre, que aglutina el PP i la que podríem dir nova dreta, com Ciutadans. I també una suposada esquerra, el PSOE. Incloent la seva cada cop més submisa delegació a Catalunya. Tots tres amb una actitud sovint d’agressivitat que dona la raó a una definició de Lenin –cadascú té els seus clàssics– en el debat amb Rosa Luxemburg sobre els nacionalismes dels qui lluitaven per la seva independència, dels que ella blasmava: “El nacionalisme dels grans és agressiu i el dels petits és defensiu”, li va dir. I aquí, en el nostre cas concret, a banda de l’estúpid i agressiu orgull d’hijodalgo castellà vingut a menys, a molt menys a hores d’ara, s’hi suma la por a perdre la vaca que munyen cada matí. Així de senzill. Por en la qual coincideixen bona part de bascos i navarresos, els quals tenen clar que sense la vaca catalana, el seu concert econòmic quedaria ben desconcertat i se n’aniria en orris.
Cap novetat, doncs. Totes tres són o representen forces que amb una definició o l’altra, sempre s’han posicionat contra les “tendències catalanistes”, però ara cal parar compte en un nou bestiar. Cada dia que passa més perillós, ja que onejant bandera de progressisme ha bandejat l’ambigüitat en la qual s’ha anat movent fins ara, per començar a definir-se de manera entre hipòcrita i vergonyant, però efectiva. Parlo del Podemos espanyol i el seu aliat d’aquí, els Comuns de Colau. La qual, recordo, de sempre ha planejat el seu camí oportunista en clau espanyola –recordem els crits de Sí se puede, en espanyol és clar, tal com es crida a Madrid, el dia de la victòria a les eleccions municipals. I escric Podemos, perquè per ara sembla que al Podem català les coses no van igual i s’ha desmarcat. Amb una primera conseqüència que la senadora tarragonina de Podemos Celia Cánovas ha tramès a Dante Fachin una llarga i amenaçadora carta –llegible a Nació Digital– digna de qualsevol ministre d’Interior de Polònia o Hongria.
Tornem a allò de la legalitat
En aquesta qüestió, tal i com l’exhibeix la que es presenta com a esquerra, hi ha una greu contradicció D’aquelles contradiccions que no sols no fan avançar la història, sinó que intenten no que s’aturi, sinó que retrocedeixi. Que també les hi ha.
Tenim que al Parlament espanyol davant la dreta reaccionària directament hereva del franquisme, hi ha una suposada esquerra que no se sap a què juga. Que va assistir durant la darrere legislatura, impotent però sense denunciar-ho, com el PP malgrat tenir majoria absoluta governava bàsicament a través de decrets-llei –73 de les 143 lleis aprovades!–, amb la qual cosa engegava l’autoritat política del Parlament a fer punyetes i s’estalviava l’haver de fer un debat malgrat que ja el tenia guanyat abans de començar la sessió. Entre les així aprovades hi ha la dita llei mordassa. La qual xoca directament contra un suposat estat de dret.
Davant d’això, clamar per la legalitat i la seguretat jurídica en el nostre referèndum és un sarcasme, si no és que una miserable enganyifa. ¿Sabeu quants sindicalistes del de debò, quants membres de piquets de vaga informatius i quants militants de diversos moviments socials han estat jutjats i condemnats a presó o a grans multes per haver-se manifestat de manera “no submisa”? Doncs bé, malgrat ja no tenir el PP majoria absoluta, i malgrat dues iniciatives de derogació, la llei mordassa segueix encara vigent.
A més, en connivència amb el PSOE, el govern del PP actua de manera totalitària a través del Tribunal Constitucional. Un Constitucional, fet a mida entre els dos partits, que en la pràctica fa decrets que aboleixen decisions d’un Parlament, el català, elegit democràticament, jutja sense la presència de l’acusat, la seva sentència és inapel·lable i finalment, com la Santa Inquisició, relaxa l’acusat ja sentenciat a la justícia civil. Perquè segons la teoria, el Constitucional jutja però no condemna.
Un Constitucional que, seguint amb el símil bèl·lic del títol, ha esdevingut força de xoc del govern espanyol contra la dissidència catalana. Com ho demostra la gran rapidesa que actua contra ella, la qual cosa xoca amb l’extrema lentitud amb la qual resolen les qüestions corrents. Les que afecten els ciutadans siguin d’on siguin.
I havent arribat aquí, ja n’hi ha prou, amics i amigues. Rebeu una forta salutació, i m’acomiado fins diumenge vinent.
Francesc Font
PD. Ahir, dissabte, vam poder sentir la intervenció de Puigdemont en un acte del PDCAT, el seu partit. He de dir que diverses de les coses que va dir, ja les tenia escrites jo per la carta vinent. Va ser una intervenció amb força i contundència que hauria d’haver vingut fent ERC, però que no ha fet mai, perquè molt temo que fa temps que els seus càlculs van per altres camins. O la CUP, si no navegués per uns estranyes i emboirats mars. Ja en parlarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!