Castell de somnis de Francesc Aguilar
//*// En l'era de la plaga dels set mil milions d'humans //*//
Responsabilitats del govern de CIU davant la conculcació, per Espanya, dels drets civils catalans.
Ja n’hi ha prou de govern català irresponsable i no compromés, més bé Capità Aranya que a tots embarca i a tots enganya, que alena el ciutadà
a defendre els seus drets civils actuant fora de la llei. Es a dir,
empeny el ciutadà a defendre els seus drets sense suport legal
subministrat pel mateix govern. Com ha passat amb els adhesius del
CAT als vehicles. Com pretenen ara amb la sentència contra la
inmersió en català a les escoles, o si més no així s’intueix per la notícia a pareguda en diversos diaris com e-Notícies, Nació Digital o elSingulardigital.cat …
No hem d’admetre ni que una serie d’adhesius al cotxe amb el CAT ni que ara la
insubmissió per la llengua siguin endossades al ciutadà com activitats
fora de la llei: És feina del govern donar el suport legal
institucional a la lluita del ciutadà i que cap policia o jutge ens
pugui enxampar. És el govern qui cobra per fer la seva feina i no
pot deixar desarmat el ciutadà, professors , mestres i pares que com
a camikazes indefensos al servei del govern, per fer ús del dret a
utilitzar i viure en la pròpia llengua es llancen en mans de l’aparell
jurídico-policial de l’estat colonial.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al nostre pais ningú es vol fer responsable de res. Això sí: quan els polítics de torn necessiten carn de canó, som-hi tots! (menys “ells”, clar). D’exemples: la gleva del biberó i la batalla de l’Ebre, entre altres.
Si no hi ha una sola llei que digui que l’únic idioma oficial al nostre pais sigui el català (sino que són dues les oficials), doncs trobo totalment lògic que ciutadans que vulguin tocar -amb la llei a la mà- els deixonses als demés ho puguin fer (per molt greu què hem sapiga). La culpa no és ni dels jutges, ni dels denunciants (per molt FDGX [fills de la gran xingada] que puguin ser), que al cap i a la fi estant fent ús d’un dret que ténen.
Atentament
Tota aquesta emmerdada respon a la següent equació (de fet, un sofisme insuportablement infantil): “1. A Espanya es parla espanyol (castellà), i 2. Allà on es parla espanyol (castellà) és Espanya”. Això explica aquesta febre obsessiva a imposar la seva puta llengua: perquè Espanya “és” la llengua (autoanomenada) espanyola, darrere no hi ha res més.
Però aquest argument té un gros defecte: que per la mateixa lògica es pot girar al revés; és a dir: si en un lloc d’Espanya que no sigui Castella (Catalunya, per exemple) la gent deixés de parlar-hi l’espanyol (el castellà), allò deixaria de “ser” automàticament Espanya (i a la viceversa, segurament). La deducció, doncs, no pot ser més clara…