Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics: arribo a la darrera d’aquestes tres cartes, comentant la ben miserable manipulació que de la història s’ha fet des de Castella, fent esdevenir des dels reis gots fins els reis castellans, “els reis d’Espanya” i eliminant de l’enumeració els reis d’Aragó, tant el de la dinastia Barcelona com la Trastàmara, amb la qual cosa Rajoy pot parlar de l'”Espanya dels mil anys”.

Amigues i amics:
    no parlaré del debat de la setmana passada al parlament espanyol. El resultat estava cantat. Sols diré que estic absolutament d’acord que no hi hagi anat Mas. No per les raons que va donar ell, sinó perquè el Parlament de Catalunya va estar representat per tres diputats que representen tres plantejaments ben diferenciats del procés. Penso que fins i tot hauria d’haver anat algun representant de la societat civil, com és l’ANC. Que en aquest qüestió opino que té molta més representativitat i capacitat de mobilització que cap dels partits presents al nostre Parlament.
    Si diré que en aquell debat es va palesar un fet ja més que sabut. En els grans partits espanyols hi ha un problema de fons en aquesta qüestió, que és irresoluble. La seva opacitat mental no és causada ni tan sols per mala fe, sinó perquè no entenen res. Perquè són incapaços de entendre intel·lectualment –d’intel·lecte, enteniment– que davant un moviment popular tan ample i transversal com el que s’està produint a Catalunya, el no absolut d’un Congrés de Diputats, per majoritari que sigui, sols té que un valor retòric. Marginal.
    Com tampoc són capaços d’entendre que a força de citar-lo com si fos el gran factòtum, estan fent esdevenir en heroi, i quasi que possible màrtir, a Artur Mas. Quan no és més que un polític que ha estat capaç d’escoltar el que demanava una ampla majoria que va força més enllà del seu partit. Un polític que per oportunisme o convenciment, arrossegat o entusiasmat –que cadascú faci la lectura que vulgui– ha tirat endavant. I esclar, que un polític s’escolti a la gent no entra en el seu enteniment d’éssers superiors que estan per damunt de la plebs. O sigui, i com sovint diu la Mercè –la meva senyora, ja sabeu–, el problema de fons és que vivim en dues societats, dos països, dos mons, diferents.
    No tots són igual, però. El grup Izquierda Plural va designar Joan Coscubiela, el quan toca vehement Coscu, com únic portaveu del grup. Val destacar-ho.
    I també cal cridar l’atenció als afeccionats a trobar feixistes fins a la sopa, que Rosa Díaz, ultranacionalista espanyola provinent del socialisme, i el seu UPyD, comencen a tenir un llenguatge social que fins i tot té un cert color populista-esquerranós.
    Dit això, torno i segueixo amb la qüestió que vingut tractant les dues darreres setmanes.

Sobre gots, visigots i els “nostres reis“ castellans
    Algunes coses que he anat escrivint a les dues cartes anteriors, poden semblar una mica pixar fora de test. A què ve parlar ara dels gots o el visigots? S’haurà demanat més d’un. I també ¿com encaixa dir que la tradició romana ens ha deixat el concepte no ètnic, sinó que polític, del ciutadà, i que aquestes tres cartes duguin el títol d’etnicisme racial castellano-espanyol?
    Sí, és allò de les contradiccions que està en la base d’això que se’n diu marxisme. Que és una línia de pensament que, contra el que alguns creuen i practiquen, es basa no pas en cap ortodòxia sinó que tot just en l’heterodòxia. En apuntar amb el dit qualsevol nova qüestió que es presenti, i demanar, o demanar-se: i a això ¿quina resposta cal donar? Sense que ens valguin respostes anteriors a qüestions anteriors, per semblants que siguin.
    I és que les veritats, ni tan sols les realitats, mai no són absolutes. I de vegades hi ha costums, elements socials i històrics que ens han estat ficats al més pregon de la memòria. I estan tan amagats, que sovint s’actua a partir d’ells de la manera més normal, sense ni adonar-se’n. I torno als visigots. Els més joves potser que no ho saben, però una de les tortures clàssiques de l’ensenyament tradicional espanyol –anterior al franquisme, i que alguns comencen a témer que Wert podria voler recuperar– era el que es deia lista de los reyes godos. Un seguit de noms, 33, tots ells germànics, però dits en castellà, que començava per Ataulfo, seguia amb altres com Sigerico, Agila, Wamba –que va donar nom a una sabatilla de la Pirelli, que després va passar a dir-se bamba–, Gundemaro i arribava fins el més simpàtic de tots, Rodrigo. Simpàtic perquè amb ells s’acabava la llista.
    ¿I perquè s’havia d’aprendre  de memòria un llistat de noms d’individus absolutament desconeguts, dels qui no s’explicava gairebé res dels seus regnats, excepte Don Rodrigo que va perdre una batalla? Doncs, penso jo, perquè aportaven aquella unitat “des de sempre” de la que de vegades parla Rajoy i altres com ell amb tota la seriositat d’aquest món. Eren els “nostres reis” ja a l’alta edat mitjana. Que a més van instal·lat la seva capital a Toledo! La qual cosa fa que amb autèntic convenciment i alhora pregona ignorància, es pugui dir que Espanya és la nació més antiga d’Europa. I que hi hagi massa gent que s’ho cregui.
    I a més, passada la maltempsada musulmana, la seva legitimitat històrica va ser traspassada als reis de Castella i Lleó. Esdevinguts “reis d’Espanya” a través de la indecent trampa d’imposar l’ordre numèric castellà com un ordre comú de tots i tothom. De manera que Ferran I d’Aragó, castellà per cert, ha desaparegut del nomenclàtor dels “reis d’Espanya”, mentre que el seu besnét, Ferran II d’Aragó, ha acabat esdevenint Ferran V d’Espanya. Per més que no va ser gaire cosa més que un rei consort, que havent mort la seva dona, Isabel I –us haveu adonat que aquesta patriotèrica sèrie televisiva pseudohistòrica és diu Isabel, i prou?–, va ser foragitat de Castella al crit de fuera el viejo Catalanote! Reconeixent immediatament com a rei un flamenc, Felip I, que no va ser res als territoris del regne d’Aragó. Per més que sí que encapçala el llistat dels Felip d’Espanya.
    I de què es passi d’Alfons XI de Castella (1312-1350) a Alfons XII (1875-1885) esborrant olímpicament els cinc Alfons d’Aragó-Barcelona-Trastàmara? Tot el qual permet que Rajoy parli de l’Espanya dels mil anys.

I podem seguir
    I després, amb la monarquia dels Àustries, ¿quants catalans, valencians, mallorquins o aragonesos hi van participar en les tasques de govern? Ni un. No parlem ja de l’època dels Borbó fins la revolució del setembre de 1868, dita la Gloriosa. Amb ella alguna cosa sí que canvia, i Barcelona esdevé l’altre capital d’Espanya. Més dinàmica, més progressista. Amb un projecte més democràtic que Madrid, el qual resta ancorat en un liberalisme moderat, conservador i promonàrquic.
    Però aquesta interrupció, per primer cop en la història, de catalans en el govern –el president de govern, dos ministres, 32 governadors civils, etcètera–, fa que El eco de España es demani: “¿A donde iremos a parar?” , I que altre diari dit també El eco, a seques, denunciï: “la renovación artificial del provincialismo” el qual es manifestava en “la preponderancia que en el gobierno, en todo el vasto imperio de la administración pública, y por último en la futura Constituyente (…) va tomando el elemento provincial, que en 1640, 1705 y 1842 nos trajo la guerra civil larga y sangrienta”. Molt més virulenta fou la reacció de La política: “Casi todos los ministros son catalanes. Casi todos los géneros que merced a una protección funesta para las demás provincias usa el pueblo son catalanes. Y esto, mientras Cataluña da la señal de federalismo, mientras quiere privar a Madrid de su capitalidad, mientras crece y prospera a costa de España entera”.
    Els catalans havien entrat en el seu feu, i això era incomprensible, alhora que intolerable. I si fem un repàs als caps de govern originaris de territoris de l’antiga Corona d’Aragó que ha tingut Espanya a partir d’aquella revolució, hi trobarem Prim –assassinat no per ser català, siguem seriosos, sinó que per gens esclarits motius polítics–, dos breus presidents en funcions de la I República, Figueras i Pi i Margall, als qui podem sumar anys després un mallorquí, Maura. Res més.
    I és que si parlem de sangs, d’ius sanguinis, de genètica, governar Espanya ha estat una exclusiva de Castella i els seus rodals, que sí que ha tingut i segueix tenint, un concepte identitari del poder. I vet aquí unes dades curioses. De les autonomies més maltractades econòmicament, resulta que Catalunya no és pas la pitjor, ja que punt amunt o punt avall, València, Balears i Múrcia, totes tres amb un PP sòlidament implantat i que fa i desfà també ho són. I força. Totes tres al Mediterrani, i dues amb llengua pròpia ninguneada sistemàticament tant pels governs socialistes com pels populars

Més val que no ens “federalitzin”
    I respecte del federalisme, fa anys, molts, a l’Avant vaig escriure un article que xocava amb l’ortodòxia federalitzant del PCC. Deia que el federalisme no podia ser pas cap solució, perquè per parlar de federalisme cal que hi hagi federalistes a les dues bandes, cosa que no hi ha a Espanya. I amb la mentalitat centralista dominant, no hi hauria un punt de partida d’igualtat, de subjectes polítics iguals que a partir d’aquest fet acorden trobar algunes formes de relació i d’unitat, per la qual cosa, simplement “ens federalitzarien”.
    La realitat m’ha donat la raó, i ara mateix, acabi com a acabi l’actual situació, la “federalització” ja no és una solució possible, ni tan sols viable.

    I per acabar aquestes tres cartes. Davant de la situació que s’està produint a Ucraïna, amb una població russa per a tota l’eternitat, i a més agressiva i xenòfoba, que xoca amb altra ucraïnesa possiblement no menys agressiva i xenòfoba –arribat a aquest punt, caldria reflexionar sobre el gran fracàs de l’“home nou” somiat amb la revolució bolxevic, que ha quedat evidenciat amb l’ensorrada de la Unió Soviètica i altres règims més o menys per ella inspirats, fracàs que no es deu pas a les idees bàsiques del comunisme, sinó que a la seva absoluta tergiversació a partir dels anys 30–, val la pena adonar-nos de la ben diferents situació nostra.
    Aquí, la gran emigració massiva dels anys 20 del segle passat, la dels “murcianos”, promoguda per la construcció del metro, va ser absorbida de manera gradual, i ja ningú se’n recorda, com a element distanciador o diferenciador, del seu besavi o rebesavi vingut d’allà. I els intents d’aleshores l’UGT i de la Federació Catalana del PSOE per dividir la societat catalana, no en classes sinó que en orígens, i que va causar la marxa de Rafel Campalans dient la famosa frase que després s’atribuiria a Jordi Pujol, van fracassar. Entre altres coses, perquè sempre hi va haver uns moviments catalanistes i nacionalistes d’esquerres en absolut xenòfobs ni identitaris, en els que no faltaven, ja aleshores, els López i els Fernández que se sentien ciutadans de Catalunya amb tota normalitat.
    Però aquest tema, el deixo per la setmana vinent. Fins aleshores i cordialment, com sempre
                                    Francesc Font