Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues: el cas Sacyr, ens porta a un fet bàsic en el model de corrupció enles obres pùbliques propi d’aquest país, sigui Espanya, sigui Catalunya, els pressupostos falsos, que no responen a la realitat, i que després creixen i creixen exponencialment. El Palau de les Arts de València i la futura Línia 9 del metro de Barcelona, en són un bon exemple.

Amics i amigues:
    és ben sabut que totes les enquestes assenyalen que un dels fets que més preocupen els ciutadans és el de la corrupció. En la seva vessant pública, esclar, que és la que acaba pagant el ciutadà corrent. I com que la corrupció en la vessant pública té com element imprescindible un, o uns, polítics, la sortida fàcil, la que podem sentir al bar, a l’autobús, a la cua del pa o de la caixa del super és allò de: tots els polítics són igual, tots són una colla de lladres… I per més que és ben cert que hi ha polítics corruptes, també cal fer-se una pregunta, bàsica: ¿poden haver corruptes sense corruptors?
    Posada damunt la taula aquesta qüestió, permeteu-me abordar un cas, aquí ben singular, que ha saltat aquestes dies. El de Sacyr. Singular perquè tot apunta a que el govern panameny, format per polítics cal suposar, sembla no haver caigut en en la pràctica corrupta a la que Sacyr, i tantes altres empreses espanyoles, practiquen amb tota normalitat quan es tracta d’obres públiques: ofertar barat, i inflar costos després. I és tan normal i es té tan assumit, que fins i tot el govern espanyol s’ha esverat quan el panameny ha exigit el compliment del contracte signat, al preu signat. Un fet tan inconcebible aquí, que fins i tot la ministra de Foment ha anat a Panamà a defensar la indefensable acció d’una empresa privada. I qui vulgui treure conseqüències, que les tregui.

Els contractes ful
    Es una notícia que ha coincidit amb la del flamant cas del Palau de les Arts de València, que com ja sabreu s’ha hagut de tancar no pas perquè estigui en reparacions, ja que això ha estat la tònica habitual des del dia de la inauguració, sinó perquè ara, set anys després de la seva inauguració, amenaça ruïna. El cost total de l’obra va ser de cap a 450 milions d’euros, quan el pressupost presentat pel delirant Santiago Calatrava, i aprovat pel govern valencià, no arribava a cent. I podríem parlar dels desviaments en la construcció d’aeroports, a més inútils, espais públics d’allò més diversos, línies d’AVE, etcètera, promocionades per ajuntaments, autonomies i govern central. Desviaments que s’acaben detraient d’hospitals, ensenyament, etcètera.
    Ara bé, encara que el gruix d’aquestes corrupcions passa principalment per l’Espanya enllà, no ens enganyem, tot dient amb un cert toc des superioritat que aquestes coses són pròpies d’ells”. En part sí que són pròpies de la mentalitat i concepció social aristocratitzant de l’oligarquia castellano-andalusa, que governa i domina Espanya des de l’entronització de Felip V. Domini refermat en aquell primer gran pacte de transició que va ser la primera restauració dels borbons, el 1875, i repetida el 1975. Ara bé, com que de vegades és el bosc qui no ens deixa veure els arbres, pot passar que aquest seu bosc, no ens deixa veure els nostres propis arbres.

Petit repàs a casa nostra
    Parlaré sols que d’uns pocs casos passats a Barcelona, que conec, per més que hi ha força més arreu de Catalunya. Aquí, al cap i casal, tenim casos com el de la Vila Olímpica, feta en teoria sota la direcció del nostre arquitecte progre oficial, Oriol Bohigas, el famós 1992. Deu anys després, molts edificis d’habitatges ja van començar a fer llufa necessitant costoses reparacions. o O el gran Fòrum de les Cultures, de misteriós cost i encara més misteriós final. I no parlem ja de la Línia 9 del metro barceloní. Anunciada com la més llarga d’Europa… si és que s’acaba algun dia. Amb unes superferolítiques estacions que són un exemple sideral –a un cost no menys sideral– d’absurda exhibició estètica, un gran esvoranc que va obligar a desallotjar cap a un miler de veïns del Carmel i va dur a la ruïna força petits comerciants. I un desviament del pressupost inicial absolutament demencial.
    Un pressupost que inicialment, any 2003, era de 1.947 milions d’euros, el 2004 va pujar a 3.000 milions i el 2008 va arribar a 6.500 milions. Un cost desmesurat que va dur a l’entrada de capital privat, el qual amb els interessos que ha generat ha disparat els costos. Fins el punt que ara es calcula oficialment, que el cost final, incloent interessos a llarg termini, estarà al voltant dels 16.000 milions.
    Ah! I no podem oblidar-nos dels nous Encants, que han costat 54 milions. En aquest cas, sota l’excusa de disseny apte per ser fotografiat per turistes, s’ha alçat una baluerna de cost difícilment explicable, quan el que calia era simplement posar ordre al desgavell existent en els Encants de sempre. Amb massa parades que no responien al que és un veritable mercat d’objectes usats, unes, i excessivament cutres altres. En aquest punt, val la pena recordar que el mundialment famosíssim Marche aux puces de París, segueix sent el de sempre… la qual cosa l’atorga la categoria de reclam turístic. I també, que a París l’Ajuntament en cops de construir-ne un fals substitut, el que fa és protegir les botigues històriques de la ciutat. Aquelles que són part de la seva història.
   
La gran trampa dels pressupostos
    Però en aquesta nostra història hi ha, tant a Espanya com a Catalunya, un element força interessant, i que lliguen tant amb el cas Sacyr, com amb la línia 9, o el Palau de les Arts valencià. Les descomunals desviacions del pressupostos aprovats per les entitats públiques. La raó és ben simple. Les obres públiques funcionen de la següent manera. Una administració aprova endegar alguna mena d’obra pública, i obre un període de presentació de pressupostos. Les empreses constructores interessades estudien el projecte, analitzen costos i presenten un pressupost. Tot d’allò més correcte i legal.
    El problema, la trampa, és que massa sovint tot això no passa de ser teatre, i del dolent. Sovint, massa sovint, hi ha una empresa que presenta un pressupost impossible. I esclar, guanya la licitació. Aviat, amb mil i una excuses: el terra sobre el que s’ha de construir és massa tou i cal reforçar-lo, o és massa dur i cal màquines especials, o… comença a incrementar-se el cost de l  obra per causa dels imprevistos. I el cost pressupostat es va incrementant, incrementant… I esclar, i parlant clarament. Algú, o alguns, suquen. I aquí sí que entra la corrupció.

El problema del poder sense control
    Arribat aquí, i parlant en plata, per més que a l’Espanya eterna els costos d’aquests casos són descomunals, i expressen de vegades no simple corrupció, sinó que total degeneració dels responsables, seria un greu error arrogar-nos nosaltres una honestedat pública, i un ben fer, que no responen a la realitat si d’acord amb la vella dita popular ens arremanguem els pantalons i entrem al fang. Un fang creat, no que esquitxa sinó que creat, tant per PSC com CiU. Perquè no cal remenar gaire aquest fang, per veure que aquella famosa frase de Maragall dirigida a CiU sobre el 3 per cent quan l’esvoranc del Carmel, es torna contra el PSC sense haver de sortir-ne de la línia 9. I és que la corrupció, més que lligada al poder, és una conseqüència d’aquest. I totes dues formacions polítiques han tingut i en tenen força poder.
    I és aquí on volia arribar. Cal dir que ningú és corrupte de neixement. I també que quan algú adquireix unes concepcions socials que li fan bandejar tota mena d’escrúpols davant la possbilitat d’enriquir-se, no per això es fa polític. Vella cançó de l‘enfadós que sempre ha estat en la base de les ideologies feixistoides. No. Perquè un polític més o menys disposat a vendre’s, ben poc faria sense un respectable empresari o financer disposat a comprar la seva corrupció. Més, sovint és l’empresari qui el du amb petits favors cap el camí dels negocis foscos, perquè és el poder qui atrau als corruptors. Als qui tot just estan fora del poder, però el poden comprar. I esclar, contra més poder…
    Sobre aquest fet, a finals del segle XIX el britànic Dalkberg Acton, va encunyar una frase definitiva, que després ha estat adjudicada a l’anarquisme. Aquella que diu: el poder corromp, el poder absolut corromp absolutament. I aquí està el fons de la qüestió.

La qüestió en el nostre futur
    Ara estem en un temps en el que es parla molt d’una Catalunya possible nou estat. Correcte. Parlem, però, del seu possible mode d’estructures d’estat? De la seva legislació? Del control de les coses, i les persones, públiques? D’una nova Catalunya que no sols deixi enrere els vicis i les contaminacions, que els tenim, de la vella Espanya, sinó que fins i tot s’avanci a estructures avançades que ja hi ha a Europa?
    Torno a Sacyr. El seu pressupost de les obres de Panamà era de 3.000 milions i escaig, mentre que el d’una empresa dels Estats Units, empresa capitalista sens dubte, era cap a 1.200 milions més. Quan es va fer públic el de Safyr, l’empresa nord-americana ja va dir que el pressupost espanyol era impossible. I esclar l’empresa més barateta ha trobat, com tenen per costum, que hi havia massa roca, i que aquesta era massa dura, etcètera.
    Pensem, aquí, una futura legislació per la qual els pressupostos un cop aprovats són inamovibles. I sols es poden desviar que d’acord amb l’evolució de l’IPC, o l’encariment exagerat d’un producte bàsic. I això controlat no pel funcionari, no pel polític, de torn, sinó que per alguna mena de comissió independent, nomenada de manera independent… S’evitaria aleshores la corrupció? No al cent per cent, però de ben segur que qui volgués licitar per fer un túnel, una carretera, o el que sigui, farà prospeccions geològiques serioses, i no descobrirà sorprès, com va passar a la futura línia 9 del metro, que a l’alçada del Passeig de la Zona Franca hi ha una gran basa d’aigua i fang subterrànis que van obligar a encarir, i endarrerir, l’obra.
    Una idea així, i altres que aniré posant negre sobre blanc, penso que ja haurien d’estar presents en el debat públic… a no ser que algú les consideri incompatibles, per perilloses, amb la seva concepció d’estat.
    I prou per avui, amigues i amics. Rebeu, com sempre, una cordial salutació, i  fins a la setmana vinent.
                                                                       Francesc Font