Jo sóc d’aquells que, ja de ben jovenet, adolescent, ballava sardanes. I no només en ballava sinó que, a més, les comptava i repartia. N’érem tota una bona colla que anàvem a tota ballada que es feia al poble i, si podíem, a altres pobles del voltant. Després, uns quants, tots nosaltres molt progres i revolucionaris aleshores, vam arribar a la conclusió que la sardana venia a ser com una mostra folclòrica retrògrada (recordo algú que sostenia que la sardana era un senyal de cultura petitburgesa), allunyada del que pensàvem que havia de ser el nostre país, que volíem ben modern i gens ancorat al passat. I vam deixar de ballar sardanes.
Després, d’això també ja en fa uns quants anys, quan es feien aquelles macro-concentracions per tal de batre rècords de ballar sevillanes, vaig fer la reflexió de per què ells sí i nosaltres (jo) no. L’oportunitat de rectificar va arribar pels Jocs Olímpics de Barcelona en plantejar-se un acte reivindicatiu que venia a ser alguna cosa com ara fer moltes rotllanes i molt grans a l’hora. I vam anar a Cornellà, el lloc més proper on es feia l’acte, a ballar una sardana. D’aleshores ençà, sempre que n’he tingut oportunitat, n’he ballat.
La sardana es mor, diuen. I jo entono el meu particular mea culpa per haver-la abandonat durant uns anys. El fotut és que, d’aquella altra gent que va tenir la mateixa posició crítica, ben pocs hi han tornat. Nosaltres devem tenir, a ben segur, una bona part de culpa en aquesta agonia. Però gent com nosaltres no en deu ser pas responsable al 100%, em penso. Altres causes, grans i petites, s’hi deuen ajuntar: causes petites, com la incapacitat de moltes agrupacions sardanistes per publicitar i fer atractius aplecs i audicions; causes grans també, com ara la incapacitat del món sardanista de renovar i modernitzar la dansa, malgrat alguns lloables intents de l’estil de la coblafusió o d’altres similars.
La mitjana d’edat del món de la sardana és realment elevat: només cal anar a alguna audició a comprovar-ho. No hi ha rejoveniment de balladors, tot i que semblaria que sí que n’hi ha més de músics de cobla. A més, tinc la sensació que, així com abans es percebia la sardana com un món obert a tothom, ara es percep com un món tancat. No en sóc tan entès com per oferir alguna recepta per a reanimar el malalt terminal, només en copso la malaltia i trobo que l’he d’explicar, encara que em sembla que prou gent n’es conscient. Què cal fer? Ho ignoro, de debò. Només sé que la sardana es mor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!