La notícia em sorprengué estant de viatge de feina i aquests dies, cansat de tanta activitat durant el dia, no he tingut ganes ni esma de posar-m’hi. Ara, ja a casa, tampoc en tinc gaire d’esma però, tot i això, m’hi poso. Per descomptat, la notícia a què em refereixo és la de la darrera claudicació: ara han estat els d’ICV qui, seguint les petjades d’en Mas amb l’estatutet, s’ha reunit d’amagat i han venut el país. Ras i curt, han pactat l’acord per a incomplir una llei!
No sé, ni he sabut mai, què els passa a aquesta gent, incapaços de desenganxar-se de l’òrbita dels socialistes, com si la seva vocació vital fos la de ser-ne un apèndix tot i que, en no ser-ne un de gaire important, és certament un apèndix extirpable. Ja té pebrots la cosa, ja! Ara que semblava que el Mas anava per bon camí… s’esgarrien aquests altres. No ho sé, però jo diria que qui consenteix a incomplir una llei és tan culpable com el qui la incompleix de fet, no?
Li estant posant ben fàcil a CiU a qui havíem blasmat, blasmem i, a ben segur, continuarem blasmant per la venda de l’estatut aprovat pel legistatiu català a canvi d’una encaixada de mans i de la foto consegüent, per quedar ara com els bons de la pel·lícula. I és que, si més no, ells van anar a reunir-se amb l’amo del govern espanyol a la Moncloa. No com els d’ICV, que han anat a raure a un hotel de platja i s’hi han reunit amb l’encarregada de l’amo. Ah, però l’escolanet del predicador Saura, en Bosch, ja ha advertit que no toleraran que s’allargui el termini més enllà dels tres mesos que han acordat… i ho ha dit amb veu i posat seriosos. Ja m’imagino la tremolina que li haurà agafat al Peret Solbes en sentir-lo: des d’aquí encara en sento les rialles.
I, mentrestant, els del PSC, pensant allò de que “a bodes em convides”, aprofiten l’avinentesa de que el tirador dispara cap a una altra banda, per amollar per boca d’en Corbacho allò que ja tots sabíem o ens imaginàvem: que ni se’ls ha passat pel cap de deixar penjats els seus col·legues espanyols. I, mentrestant, a can Convergència, deuen haver hagut d’encarregar un partida extraordinària de tasses de vàter i d’urinaris de tant que es pixen de riure. I, mentrestant, ERC mostra perplexitat (!) i el vicepresident del Govern… doncs, bé gràcies i, com deia La Trinca, narinant, narinant, narinant que, al cap i a la fi, això no ha estat res i qui dia passa, any empeny.
I mentrestant, el país en plena agonia econòmica, en fallida tècnica, veient-se reflectit al mirall com un país d’idiotes, els més grans dels quals aquells que anem a votar a cada elecció, tot esperant a veure si, algun dia, quan hi hagi eleccions, podem agafar la papereta sense esporuguir-nos ni sentir aquella esgarrifança per la sensació que ens ve del “ai, ai, ai, a veure quina una ens en faran aquest cop”.
P.D.: referent a això mateix, us recomano l’article que signa avui, amb graciosa mala baba, el Francesc Orteu a la contraportada del diari Avui [aquí].
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!