Heus ací una altra condició sovint menystinguda: la coherència. Sempre en boca de gairebé tothom, que tothom se’n reclama de coherent, però sovint també usada com a arma verbal llancívola, utilitzada com a sinònim d’intransigència: ¿quants cops, en esgrimir una idea que creieu coherent amb el vostre pensament més íntim, no us han dit que sou intransigents o bé, en el millor dels casos, que sou poc flexibles?
I, mira tu, a voltes n’hi ha que la valorem molt la coherència, encara que això suposi ser titllat de que nedes a contracorrent, o que ets l’ovella negra, o que es digui que amb tu no es pot parlar perquè, segons en quines coses, mai no baixes del burro. I, certament, és veritat que no et fa res nedar a contracorrent (hi ha moments que, fins i tot, t’agrada fer-ho), i és veritat també que dalt del burro hi estàs la mar de comfortable i que tampoc mai t’has sentit còmode en ser identificat com a membre d’un ramat que, capcot i mesell, fa via per on li marquen pastor i gos d’atura, sense pensar ni qüestionar-se res de res.
Una cosa porta a l’altra, mires el teu entorn, la societat aquesta, blana, acomodada, on ens ha tocat de viure i t’esparveres en veure que ben poca gent es planteja la seva vida (ni que sigui una part de la seva vida) en termes semblants, ja que l’exemple que han ofert les classes dirigents del país – i no em refereixo només als polítics, que no tenen pas la culpa de tots els mals – no ha dut a cap altre lloc que no sigui aquest acomodament individual i social, amb efectes afegits com ara aquest, tan comentat els darrers temps, allunyament de les organitzacions polítiques d’allò que en podríem dir, per entendre’ns, la societat. Només com a curiositat i agafant-nos a una de les darreres: és normal (vull dir coherent!) que partits que es diuen nacionalistes o independentistes hagin rebutjat la ILP per a convocar un referèndum d’autodeterminació per uns defectes de forma o per qüestions tècniques? No som ja capaços ni de ser coherents amb allò que en diuen els “gestos”?
I expliques que dorms la mar de bé i et responen que ells també i, esclar, no ho poses en dubte perquè, al cap i a la fi, no tothom té els mateixos paràmetres a l’hora d’agafar el son: de la mateixa manera que hi ha qui no pot prendre cafè a partir de mitja tarda i hi ha qui el pot prendre tot just abans de gitar-se, n’hi ha també que no tenen la mateixa idea de coherència que puguis tenir tu. El cas, però, és que tu sí que dorms la mar de bé i que, certament, el que pensen els altres t’afecta ben poc.
Que ja ho canten Quico el Célio i companyia:
Tres tresors hi ha en la vida: Plata, Or i Marfil.
Però la riquesa més gran és poder dormir tranquil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!