EUROTOPIA

La migració no és un tema nou, és inherent a l’origen i la història de la humanitat, però amb una situació de crisi com l’actual, el nivell de la desocupació i el pessimisme que acompanya el seu anàlisi a Europa és imprescindible. També a Europa la qüestió nacional i dels nacionalismes estan adquirint una intensitat perillosa. La migració és explotada i serà explotada per l’extrema dreta, el populisme nacionalista o fins i tot pels poders “republicans”, com està passant a França .

Dins de la migració de treballadors, sigui amb escassa , nul·la o alta formació, em sembla molt interessant distingir entre les paraules mobilitat i migració. Mentre que la mobilitat és una cosa que s’exigeix al treballador dins del context de l’empresa -se li demana més i més flexibilitat- en el pla individual es criminalitza la mobilitat internacional d’aquestes mateixes persones.

També la mobilitat del capital circula lliurement mentre que els Estats s’estan defensant amb la multiplicació de barreres contra els éssers humans.

Hi ha altres tipus de migració, com la política, la mobilitat turística o d’estudi i investigació i la migració en recerca de confort, luxe, diversió, economia… tot i que aquestes són ben rebudes i les seves conseqüències afecten fonamentalment al medi ambient, totes contribueixen a la globalització.

Els riscos d’aquesta globalització són inevitables, però això no significa que ens quedem asseguts tranquil·lament a contemplar els seus danys i riscos socials i ecològics: cal oposar-se a la globalització neoliberal o cosmopolitisme.

Però el moviment antiglobalització el podem considerar com a “germans de contraris”. És tan global, tant pels mitjans com per la procedència dels seus membres, que oposant-se amb l’acció, el que es fa és més aviat enfortir la mateixa globalització.

També es pot observar  en tots els debats, el debat –realisme/ constructivisme– la resposta a la societat de risc global com a societat cosmopolita.

És particularment notable que el realisme emfatitze la societat del risc global i el constructivisme la societat del risc global .

D’una banda el punt de vista essencialista –realista i irreflexiu– és consciència col·lectiva, sedimentada, fragmentada i induïda pels mitjans de comunicació de masses. Per altra banda, l’estructuralista –constructiu i ingenu– és possible que, en no prendre en consideració els “elements cognitius“, passe per alt el fet que els perills tenen efectes destructius, dolorosos i desintegradors i , per tant , un significat caòtic/diabòlic.

Per contradictoris que puguen ser els enfocaments essencialista-realista i constructivista en els seus mètodes i supòsits bàsics, estan d’acord en els seus diagnòstics. És a dir, no són excloents, només ho seran en la mesura que ambdues parts actuen ingènuament. Doncs de la mateixa manera que hi ha una creença en què la naturalesa i la realitat simplement existeixen com a tals; en el constructivisme pur existeix també una creença que no és més que constructivista. Si ens mantenim en aquest nivell no aconseguirem reconèixer el contingut interpretatiu del realisme reflexiu i, per tant, el seu paper potencial en les estratègies de poder.

El cosmopolitisme, a diferència de l’internacionalisme, no sorgeix d’una teoria política ni d’una filosofia,  sinó dels fets de la pròpia experiència de la gent.

Què podem fer des d’un punt de vista realista reflexiu per oposar-se a aquest cosmopolitisme neoliberal? Cal oposar un projecte cosmopolita que ha d’estar basat en “l’alteritat dels altres“, és a dir, en el respecte de cultures (diversitat davant uniformitat) de generacions presents i futures (salaris justos i qualitat de vida), i de l’ambient (desenvolupament sostenible) .

Però, si no existeix un govern mundial, qui portarà a la pràctica el projecte cosmopolita? A través de “coalicions de discurs” transnacionals, de la construcció de xarxes d’actors transnacionals, i també d’acords nacionals i internacionals d’indústries i de “gran ciència”  que intente abordar la gestió global dels problemes mundials. I no només això . Tals actors han de tindre èxit en les seves actuacions i afirmar contínuament contra poderoses contracoalicions.

La fundació de noves organitzacions transnacionals (o l’enfortiment de les existents) podrien actuar com un contrapoder dels consorcis i dels bancs transnacionals, aconseguint un marc  normatiu de regles i línies i codis de comportament, no només per als governs, sinó també per als actors de l’economia mundial i les empreses privades. D’aquesta manera, els actors cosmopolites, que tenen el poder de negociar efectivament les dimensions no econòmiques del mercat global -l’ecologia, el clima, la malaltia, la pobresa i l’exclusió (així com viure entre contradiccions), donarien testimoni de si el règim cosmopolita és una realitat o pura ideologia.

Fonts :

BECK , ULRICH ( 2002 ) La societat del risc global , Ed Segle XXI

BECK , ULRICH ( 2004 ) . Poder i contra poder a l’era global . La nova economia política mundial . Espanya : Ed Paidós Iberica S.A.