Una història de terror
L’1 de juliol, cada any se celebra el Dia del Canadà. Però aquest dijous no serà com cada any perquè molts ciutadans el volen canceŀlar, i el govern diu que serà un dia per reflexionar. Segons sembla, enguany no hi haura ni focs artificials ni pràcticament res, perquè cada dia se sumen més ciutats anunciant que canceŀlen totes les activitats que estaven programades per aquest dia.
Com potser ja sospiteu, es tracta del resultat del descobriment de les restes de quasi mil menors, enterrats sense identificació en fosses comunes al terreny que pertanyia a antigues escoles anomenades Residential Schools, internats per a nens i nenes inuit i, sobretot, de les primeres nacions (indis canadencs), infants indígenes del Canadà arrabassats de les seves families i duts a uns internats on se’ls sotmetia a una adoctrinació brutal, en unes condicions tan terribles que van causar la mort d’un 50% d’aquestes criatures –tuberculosi, infeccions de tota mena, ruptura d’apèndix, accidents, malnutrició, abusos, suïcidis, homicidis i assassinats.
La idea dels internats per assimilar nens indígenes havia començat amb els missioners francesos al Quebec, el 1620, però no va prosperar perquè els pares no enviaven els nens a les escoles. Segles més tard es van obrir les primeres Residential Schools, l’any 1883, que van copiar el model de les mateixes escoles als Estats Units (des de l’any 1801) i de les colònies britàniques. Al Canadà se’n van obrir 130, als Estats Units n’hi havia quasi 400 i les britàniques abundaven a les seves colònies. En tots els casos, es tractava, en teoria, d’aconseguir una bona educació i l’assimilació d’aquests nens a la cultura de qui, de fet, ocupava les seves terres, per així tenir millors perspectives de futur. La realitat, però, era molt més sinistre.
En gran part tenia a veure amb l’Indian Act, una llei encara vigent avui en dia, per bé que retocada, que el govern federal ha usat per administrar des de l’estatus d’indi d’una persona a la governança de les reserves. També determina les obligacions del govern federal cap a les primeres nacions. Els altres indígenes canadencs, els inuit (“esquimals”) i els métis (barreja d’indígena i no indígena) no hi entren perquè no són indis. L’Indian Act es va legislar l’any 1876 com a eina imprescindible de colonització, i amb la idea d’eliminar la cultura de les primeres nacions i d’assimilar-les a la cultura euro-canadenca. Però hi va haver més: el govern, sobretot per part del departament d’assumptes indis, no volia donar a les primeres nacions tot allò que havien de tenir segons els tractats. Per tant, si enviaven els seus fills a les residential schools, els assimilarien fins que no se’ls pogués considerar indis segons la llei. D’aquesta manera, els tractats acabarien desapareixent i s’acabaria l’anomenat Indian problem d’una vegada per totes. I va sortir també de l’Indian Act que anar a les residential schools fos absolutament obligatori a partir dels set anys, malgrat que s’enduien criatures que moltes vegades no tenien més de dos anys. Si no hi anaven voluntariament, se’ls anava a cercar a les seves comunitats. Pràcticament, les úniques criatures que es quedaven amb els seus pares eren els nadons.
Van posar les residential schools en mans de l’esglèsia, majorment l’esglèsia católica que s’ocupava d’un 60% d’aquestes escoles. La resta es repartia entre l’esglèsia metodista, l’anglicana, la presbiteriana i l’esglèsia unida del Canadà. Moltes de les mestres eren monges, però també contractaven gent amb poquíssima preparació a qui de vegades havien acomiadat de la seva feina prèvia. Algunes persones que s’ocupaven de les escoles, fossin capellans, monges o mestres laiques, eren bones persones i, tot i que no podien fer gaire pel benestar d’aquelles criatures, feien el que podien. Però això era una minoria, perquè la majoria eren veritables monstres. Els alumnes s’havien de llevar a les 5:30 del matí per munyir les vaques i fer tota mena de feines pesades i, en acabat, una hora a l’esglèsia i després a menjar farinetes, però de vegades els forçaven a menjar fems. Sí. La resta del dia se’l passaven fent feines dures, hores d’esglèsia i, amb sort, una hora de classe, que consistia en una assignatura anomenada civilització, i un parell d’àpats lleugers.
A tots aquests nens els havien forçat a deixar les seves famílies i la comunitat on vivien. Algunes escoles els deixaven passar l’estiu amb els seus, però els pares els havien d’anar a recollir i retornar, la qual cosa en certs casos no era possible per la gran distància entre les comunitats indígenes i les escoles. I si calia comprar passatges de tren, moltes vegades era impossible que ho poguessin pagar. Els nens que podien anar a casa, havien de ser retornats el dia i hora exactes que se’ls hi deia, perquè si feien tard, per poc que fos, castigaven la criatura a no anar a casa el següent estiu, a més d’apallissar-la. Hi havia escoles, però, que decidien eliminar les vacances d’estiu perquè reassimilar les criatures altre cop era massa feina. De tota manera, els alumnes es trobaven que no es podien comunicar amb la família perquè ja no parlaven la seva llengua i molts pares no sabien anglès o francès.
L’anihilació de les llengües indígenes era una de les tasques primordials que havien d’aconseguir les escoles pel que feia als seus alumnes. Ja quan els petits arribaven per primera vegada, els hi prohibien dir un sol mot en la seva llengua des del primer dia. Separaven els germans, els treien tota la roba que duien i els objectes personals, els hi tallaven els llargs cabells negres i els deixaven muts amb la seva pena, perquè si parlaven amb un altre alumne els castigaven amb crueltat, fins al punt que els petits acabaven sagnant per nombroses ferides, i de vegades morts. Cap nen, cap nena, gosava dir res que no fos en anglès o francès, segons on era l’escola. A més de les pallisses, un altre càstig era deixar la criatura uns quants dies tancada en un armari sense res per menjar. Tot això està documentat, com que peguessin criatures de dos i tres anys amb una corretja fins a fer-los sagnar, i quan eren a terra els hi donaven puntades de peu.
Les atrocitats s’amuntegaven en aquestes escoles. Com ara fer xocs elèctrics per la llengua, arrencar les ungles o cremar amb cigarretes. Fins al punt que va dur diverses vegades a que algun alumne cremés l’escola en venjança. En aquests casos, morien els altres alumnes que eren a dins. També feien servir els alumnes per experimentació mèdica i d’altres o per esterilitzar-los. I, per damunt de tot, destaquen els abusos sexuals continus que moltes vegades duien al suïcidi. I s’ha d’afegir que les nenes que quedaven embarassades d’algun capellà eren generalment assassinades perquè no parlessin; en altres casos es matava el nadò de seguida que neixia.
L’any 1948, el Parlament canadenc, astorat per algunes històries que li arribaven, va recomanar de tancar les residencial schools. Però al Quebec aquestes escoles havien començat tard i no volien tancar. Per tant, van continuar obertes fins els anys 70 quan van començar a tancar-se o a passar a mans de les comunitats indígenes que les feien servir d’escola normal. L’última a tancar va ser l’any 1996.
El 2005 el govern federal va oferir 2 mil milions de dòlars en pagaments a les víctimes dels residential schools. També 125 milions per a un programa de tractament per problemes psicològics. Com us podeu imaginar, hi ha molta gent indígena que va sobreviure les residential schools, però que va quedar molt marcada.
Ara, amb el descobriment de les fosses comunes on hi havia hagut dues d’aquestes escoles, molta gent s’ha horroritzat i tothom parla de xoc. A mi no em va xocar, perquè en certa manera ja ho sabia. M’he passat la vida llegint sobre els indígenes de l’Amèrica del Nord i estic ben assabentada de com va ser la colonització, no solament per haver-ho llegit sinó també gràcies a les amistats que he tingut amb gent de les primeres nacions, per tant, no em podia xocar. Fa molt que tinc informació sobre les residential schools. Si em xoca alguna cosa és que a molta gent canadenca li vingui de nou. Moltes persones poden dir que venen d’altres llocs del món (al Canadà hi ha gent de tot arreu), però em sembla que algú s’hauria pogut informar, oi? Però si fins i tot s’han fet documentals sobre el tema! Tanmateix, dels indígenes tothom se n’oblida, o se’n vol oblidar.