estirant del fil...

[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]

19 d'octubre de 2011
2 comentaris

[Directa 246] De torturadors de la Urbana i miralls del 4F

Entre el pas del temps que tot ho escateix, la memòria que no deixa de cremar i les ferides obertes acumulades que no cicatritzen, en Jesús Rodríguez obre avui l’Estirant del Fil. Amb un d’aquells ‘fils’ que has de rellegir dos cops. I tres també. I cinc i vint. I quedar-te rumiant –atònit, catatònic, ataràxic– de com són les coses realment, com ens les vénen en paper couxé i com ens les roben impunement.


Síntesi
dràstica: dos agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona, condemnats en
ferm per tortures. En una sentència, gairebé inapel·lable, d’una
severitat i claredat a la que no estem gens acostumats.
I que ens desvetlla del
sentiment absolut d’impunitat amb la que actuen determinats agents i
ens esclareix a quins nivells de covardia, brutalitat i crueltat es
pensen que poden arribar. Sobretot perquè no són dos agents qualssevol:
Bakari Samyang i Victor Bayona.
Adscrits tots dos a les UNOC (integrats en les UPAS, el grup especial
que opera com antiavalot de la policia local), un dels àmbits
predilectes de la impunitat nocturna i policíaca dels marges de
Barcelona. Abans al carrer Ample, avui a tocar del passeig Lluís
Companys, el Síndic de Greuges fa nits i anys que rep les queixes de
cossos i ànimes adolorides. El detall del relat incorpora molts altres
aspectes tèrbols: la vella dita de la transició del “de dia uniformats,
de nit incontrolats” torna a concórrer. En variant aplicada a les UNOC
al 2011: “de nit, uniformats o no, incontrolats”. Anem progressant, a la
llum dels fets demostrats.

Cas concret. La
tortura i maltractament infligits a Yuri Jardine pels agents Samyang i
Bayona es va produir el 6 de setembre de 2006 després d’un conat de
baralla a la discoteca Bikini, quan un agent de la UNOC fora de servei
assetjava sexualment una amiga de Jardine
. L’agent anava de festa amb cinc agents
més. Jardine va intentar aturar l’agressió sexista. Segons sentència
ferma el van agredir, el van conduir a la comissaria de la Zona Franca
on el van colpejar reiteradament, el van torturar –apagant-li cigarretes
sobre la pell de l’esquena– i van incórrer encara en tres delictes més
quan van pretendre fer passar l’agredit per agressor: fals testimoni,
denúncia falsa i simulació de delicte. Per raons purament processals, no
han estat condemnats per aquests fets, però si a 2 anys i 3 mesos de
presó i 8 anys d’inhabilitació per tortures. Entraran a la presó? Els
inhabilitaran? La maquinària estatal de la por, la maquinària
institucional de l’horror, tendeix a la perfecció sòrdida darrerament.
Fa poc s’indultava tres mossos condemnats per tortures i des la dècada
dels 90, en relació al País Basc, han estat 33 els guàrdies civils
–alguns reincidents– que han estat indultats plenament després de ser
condemnats. Torturadors indemnes per la Gràcia de l’Estat, quan Roma mai
paga traïdors ni abandona del tot els seus mercenaris.

De la tortura a Bikini a la tortura al 4F
I
tot i així, el més greu i paradoxal és que el testimoni dels dos agents
va ser –és encara–la única prova de càrrec contra els joves condemnats i
empresonats en el muntatge del 4F.
Muntatge resultant de les greus ferides
sofertes per un agent de la Guàrdia Urbana durant el desallotjament
d’una casa okupada –aliena al moviment social d’okupacions– al Carrer
Sant Pere Més Baix el 4 de febrer de 2006. Pura venjança cega, aquella
condemna. D’aquella ànima de revenja, en va donar fe l’inconfusible
agent Bakari Samyang. En les pauses de les primeres declaracions, en els
passadissos dels jutjats, va etzibar un eloqüent i inquietant: “sangre
por sangre”. La venjança en estat pur, malgrat fos contra innocents: que
rodin caps sia com sia. La sinistra raó d’Estat local, aplicada per
l’Ajuntament de Barcelona, que n’exercia l’acusació. Aquells joves, tres
empresonats durant anys, també van denunciar maltractaments. Però la
justícia sempre té un insuportable deix classista: no és el mateix joves
alternatius prefabricadament culpables abans que es demostri tot el
contrari que el calvari policial sofert pel fill d’un consol. Entre les
tortures a uns -impunes- i a en Yuri –condemnades– només van transcórrer
7 mesos. Al mateix lloc, al mateix forat negre, Val la pena apuntar-ho.

Quan hi ha mercenaris
de pel mig –que a més són policies, que a més són mascles alfa, que a
més torturen com a prolongació de la festa–sempre passa el mateix. Els
uns que són els mateixos. L’elit policial que es creu Déu, d’uniforme o
sense.
Se’ls atorga poder i impunitat i passa…
passa això que passa. Que el vincle entre injustícia i impunitat és
alhora infinit i alarmant. Més encara en un cos com la Guàrdia Urbana,
on determinades pràctiques estan més que enquistades fa anys i panys. I
això que Trias ja ha destituït Vilaró. Els que manen ho saben. I miran,
en nom de la seguretat, al sol, que és com dir a l’altra banda i no
veure res de res. De res. Fa anys, però, que Gelman ja va aclarir que
els caps dels qui torturen diuen sempre el mateix. Primer ho neguen tot.
Després, lacònicament, quan la veritat sua i sura, sostenen que “no ho
sabíen”. Cínics. El circuit, la tragèdia repetida mil cops, sempre és
igual. Ara diran que no sabien que tenen uns bèsties –amants del gimnàs
també– integrant les UNOC i les UPAS i no voldran assumir un vell
problema que té aquesta ciutat i eixe país: el perfil inquietant que
sovinteja en els cossos antiavalots. No és una afirmació gratuïta: fins i
tot algun dels responsables de les proves psicotècniques per a la
Brigada Mòbil dels Mossos se’n duu les mans al cap sovint.
Molt sovint, per dir-ho tot.

Ara i aquí
Anem
acabant. Quan ahir rellegia en Jesús, abans que la Directa enfilés
nocturnament la impremta per ser paper de matinada, la primera persona
que em va venir al cap va ser Patricia Heras.
La Patri, que se’ns va
suïcidar l’abril passat perquè es negava a tornar a la presó de Wad-Ras.
Víctima negada del terrorisme d’Estat, Samyang i Bayona estan també,
d’alguna forma i amb responsabilitats concretes i contretes, rere la
seva mort. Una osca més, mortal invisible, de l’embogida lògica
repressiva, que sempre se sap com comença. Mai com acabava. Malgrat el
temps, tard i malament i amb absències irreversibles, posi cadascú al
seu lloc.

Com recorda l’editorial de la Directa d’avui, citant Walter Benjamin, només la memòria rescabala els vençuts i les vençudes.
Per això cal salvar tots els mots i tots els noms: Rodrigo, Àlex o Juan
o Yuri o Patri. Els dels botxins també: cal no oblidar-los. I per això,
ara mateix, només se m’ocorre, des d’una tarda de tardor i en justa
correspondència contra l’horror, adreçar-los a Samyang i Bayona el
següent Benedetti demolidor, que parla milllor per moltes i molts. I més
que parla, crida. A la cara. A la cara dels torturadors.

****

A Victor Bayona i Bakari Samyang,
exagents de la Urbana fins que els indultin


Torturador y espejo | Mario Benedetti

Mirate
así

qué cangrejo monstruoso atenazó tu infancia
qué paliza paterna te generó cobarde
qué tristes sumisiones te hicieron despiadado

no escapes a tus ojos
mirate
así

dónde están las walkirias que no pudiste
la primera marmita de tus sañas

te metiste en crueldades de once varas
y ahora el odio te sigue como un buitre

no escapes a tus ojos
mirate
así

aunque nadie te mate
sos cadáver

aunque nadie te pudra
estás podrido

dios te ampare
o mejor
dios te reviente.

*****

Dit queda.
Contra el vent i a la memòria dels vençuts.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Esta mañana ha sido una de las más felices de mi vida de los últimos tiempos. Gracias a esta noticia que ha sido como poder respirar con ese trocito de pulmón que tenía encogido desde el 4 de febrero de 2006.

    Y llega dos días después del que hubiera sido el 36 cumple de mi Patri. Ella coleccionaba todos los recortes de periódico relacionados con casos de polis condenados. Mañana compraré La Directa y añadiré este recorte a su colección.

    Muchas gracias por la investigación y por tirar del hilo, ojalá ahora que ha asomado la cabeza salga la pelota entera, entonces sí que vamos a tener cosas que celebrar.

    Un abrazo y salud, de corazón,
    Diana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.