estirant del fil...

La Santo de l’Hospi ens ha demanat que féssim un post per penjar l’article de la setmana passada que, furetejant la memòria del moviment, recordava acampades anteriors. A nosaltres, si la Santo ens demana una taronja… li portem directament l’Horta de València sencera. Aquí va.

Acampi qui pugui
L’acampada solidària pel 0,7% de l’any 1994, les tendes contra la desfilada militar de 2000 o les plantades contra la guerra, el 2003, resten a la memòria immediata dels moviments socials. [N’hi ha molt més]

Tenda plantada, protesta visibilitzada, xarxa social generada. La presa
de la plaça pública, l’ús simbòlic de la trama urbana o la reapropiació
del carrer com a espai predilecte per a l’acció política col·lectiva
forma part indestriable de la història passada i immediata de la ciutat.
D’una ciutat, però, on l’Ajuntament ha anat endurint els reglaments
–reforma el 2001, ordenances del civisme el 2004– en un intent inútil de
foragitar una fórmula genuïna de mobilització social ben sovintejada a
la Barcelona dels darrers quinze anys.

L’acampada històrica pel 0,7%
En el record de la ciutat, resta la imatge inesborrable d’una Diagonal plantada amb més 1.000 tendes ara fa quinze anys. Des de finals d’octubre de 1994 i fins la vigília de Nadal, les tendes van ser les icones indiscutibles de la solidaritat internacional amb els països empobrits, sota una demanda clara: que es destinés d’una vegada el 0,7% del PIB que el llunyà 1971 havia exigit l’ONU als països rics.

La protesta, reeixida, no va estar exempta d’una agra intervenció policial quan l’acampada es va traslladar a la plaça Sant Jaume, ja en el tram final. Allà, un operatiu conjunt d’agents de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra va desallotjar la gent acampada amb una contundència repressiva que va dur el regidor Antoni Luchetti (ICV) a presentar la dimissió per manifestar el seu desacord.

Amb les tendes destrossades i decomissades, 200 solidàries van decidir continuar dormint al ras la freda nit d’una vigília de Nadal. I malgrat tot, l’acampada va aconseguir arrencar promeses i assolir un augment significatiu de les dotacions estatals, autonòmiques i municipals a la cooperació al  desenvolupament. A més, cal afegir que, l’any 2004, deu anys després, l’Ajuntament de Barcelona va tornar a ordenar el desallotjament per la força, fins a dos cops, de l’acampada que pretenia rememorar aquella protesta per  recordar que, una dècada després, el 0,7% no s’havia complert. A la tercera, però, va ser la vençuda i l’Ajuntament, davant la pressió social, va acabar cedint. I l’acampada simbòlica es va consumar. El regidor de Seguretat que va ordenar el doble desallotjament violent era, aleshores, un tal Jordi Hereu.

Del cinema Princesa a la desfilada militar
Només 22 mesos després de l’acampada del 0,7%, el novembre de 1996, la protesta contra el desallotjament il·legal del Cinema Princesa, símbol del moviment social d’okupacions, també va derivar en  una acampada al passeig Lluís Companys, que es va perllongar una setmana davant els jutjats. Durant la dècada dels 90, també va ser una cita anual obligada a la plaça Sant Jaume, durant la vigília de Nadal, la vaga de fam i bivac protagonitzada per familiars de les preses independentistes detingudes arran de l’operació Garzón de 1992, que va durar fins que van quedar en llibertat.

L’acampada pacifista contra la desfilada militar de l’exèrcit espanyol, el maig de 2000, va ser encara més desobedient i atrevida. Promoguda per la Plataforma Unitària per la Pau –integrada per més de 180 entitats i col·lectius socials– en el marc d’unes mobilitzacions àmplies, es van plantar més de 100 tendes a la plaça Espanya, a pocs metres d’on havia de desfilar l’exèrcit. Van resistir des del 24 de març fins la matinada del dissabte 27, el mateix dia de la desfilada. Passades les 6 del matí, un ampli operatiu antidisturbis de la policia espanyola, amb suport de les UPAS de la Guàrdia Urbana –amb un total de 43 furgonetes, 150 agents i dos camions de BCNeta–, va desallotjar l’acampada, en el marc de l’anomenada operació Tambor. El balanç repressiu global va deixar un saldo de divuit detencions, 150 identificacions, deu passades per comissaria sense registre legal i la sostracció de nombrós material personal i col·lectiu. L’endemà, però, mentre 3.000 familiars assistien a l’exaltació militar espanyolista, més de 70.000 persones ho feien al Festival per la Pau que es va celebrar al parc de la Ciutadella.

Tres mesos després, les tendes es van tornar a alçar i, aquest cop, van servir per guanyar un tens pols social i judicial contra Julia Garcia-Valdecasas,  delegada de ferro del PP a Catalunya. Col·lectius antifeixistes protestaven pels actes ultres del 12 d’octubre a plaça dels Països Catalans i exigien la seva prohibició. La vigília del 12-O, més de 100 tendes van formar part d’una trobada social, reivindicativa i lúdica a la plaça contigua, la de Joan Peiró. Des  ’aleshores, les protestes ultradretanes mai no han tornat a la cèntric plaça i es deslocalitzen i s’amaguen dalt la muntanya de Montjuïc.

Del ‘No a la guerra’ a la persecució d’immigrants
Els carrers de Barcelona van trigar molt poc a reviure una acampada popular. Va ser el març de 2003, arran de la guerra i l’ocupació il·legal de l’Iraq i la participació espanyola ordenada per Aznar contra la voluntat popular majoritària. Fins a quatre espais –Pla de Palau (davant la delegació del govern), Sant Jaume, Zona Universitària i plaça Francesc Macià– van acollir acampades simultànies i consecutives, que van ser desallotjades en diferents moments pels Mossos d’Esquadra, a excepció de la del Pla de Palau, que va decidir aixecar la plantada.

En la memòria dels moviments socials, la darrera acampada desallotjada brutalment remet a l’agost de 2004 a la plaça André Malraux, on sobrevivien centenars de persones immigrants. L’alcaldessa accidental, Imma Mayol (ICV), va signar un desallotjament que va derivar en una violència policial de persecució i una autèntica cacera decretada en funció del color de la pell. La Guàrdia Urbana va arribar a tancar l’estació de metro per evitar la fugida de les persones acampades i capturarles totes.

L’antropòleg Manuel Delgado va batejar aquella repressió com “l’enterrament del Fòrum de les Cultures” que s’estava celebrant a la ciutat. Pocs dies després, l’alcalde Joan Clos va ser foragitat de la Festa Major de Gràcia per una protesta espontània de rebuig.

La indignació acampa i guanya
I és que, fet i fet, l’ocupació duradora d’un espai públic forma part indestriable de la memòria urbana i del repertori plural d’accions dels moviments socials. L’acampada és un estri de pressió col·lectiva que ha assolit petites victòries  durant els darrers quinze anys. Potser per això l’Ajuntament es va entestar a explicitar la prohibició de les acampades populars des de l’any 2001. Abans, només les prohibia en supòsits de turisme o habitatge precari. Prohibides i perseguides, no deixa de ser absurd haver d’escoltar Jordi Hereu obsedint-se a sostenir que “no és una acampada” o Joana Ortega sostenint que no “vulnera cap reglament”, quan els vulnera tots. Ben encisador del tot. Com a prova fefaent, la indignació acampada ha assolit cinc fites concretes en poc menys d’una setmana: anul·lar de facto les ordenances del civisme, suspendre ipso facto la campanya electoral, desobeir la Junta Electoral Central, deixar inservible la policia i reobrir el debat sobre la sortida a la crisi i la corrupció. A veure qui diu que és poc. Yes, we camp. / Foto: Arxiu Unai