estirant del fil...

Darrer ‘Estirant
del fil’ on provem de fer un resum del curs de les lluites
socials durant els darrers 9 mesos i anunciar el calendari previst a una tardor calenta. Sense oblidar pas el
balanç repressiu del xèrif del comptat del 3%, Felip Puig: en sis mesos, 1.000
identicats, 500 ferits, 418 absolts. No està pas mal.

La pàgina 3, però, la dediquem a allò que
sovint oblidem, perquè pesen més les males que les bones notícies. Un repàs de les petites gran victòries acumulades els darrers 270 dies, que demostren
els fruits de les lluites sordes i constants. Assaboriu-les. A
totes i tots els que les han fet possibles, gràcies. El 7 de setembre, hi
tornem. Estirant que estiraràs. Bon estiu, aquest, i tots els que encara han
d’arribar.

*********

Amb V, també de victòria

L’absolució d’en Jona i en Toni, la recuperació de Can Batlló, la victòria judicial de Can Vies, la fi del pla Caufec o la consulta sobiranista del 10 d’abril, entre les petites grans victòries dels moviments socials

Cicle de lluites, espais per a la desobediència i, amb ells, també, temps per a les noderrotes, que diria John Berger. El curs polític que clou –que enllaçarà de seguida amb el calendari de festes majors autogestionades estiuenques que precediran una tardor calenta– deixa mil reptes pendents, però també algunes victòries significades i significatives que cal no oblidar. Per començar, 58 desnonaments aturats a Catalunya des del novembre, com a primeres pedres desobedients per aturar els efectes perversos de la crisi. I demostrar que sí, que es pot. Porta a porta, barri a barri. Des del suport mutu i la solidaritat de base.

Suports i solidaritats que van forjar i forçar que, rere set anys de viacrucis repressiu, en Jona i en Toni fossin absolts de la persecució ordenada per Assumpta Escarp. Un suport i unes solidaritats que, en l’àmbit de la lluita contra l’especulació i la defensa del territori, van assolir la tercera victòria judicial de Can Vies, van recuperar Can Batlló per al moviment veïnal o van veure com el pla Caufec s’esvaïa amb la fallida de Sacresa, el monstre immobiliari que l’impulsava. Solidaritats i suports que, a la Barceloneta, rere tres anys de lluita, es condensaven en la decisió de l’Ajuntament d’ajornar sine die el polèmic Pla dels Ascensors. Amb V de victòria i moviment veïnal.

Mentrestant, en l’àmbit dels drets civils  i polítics, amb V de Vilaweb s’escrivia la victòria de la llibertat d’expressió en el cas Vilaró. I amb B de Bildu s’escrivia l’inici de l’esmicolament de la llei de partits i l’estat d’excepció encobert al País Basc, que convertien l’aposta de l’esquerra abertzale en la primera força política basca en nombre de regidores, amb 317.000 vots. Municipalisme alternatiu que el 22 de maig va recollir a Catalunya –a través de les CUP i les CAV– més de 80.000 vots, 120 regidores i quatre alcaldies.

I més encara. En clau d’autodeterminació, Barcelona va tancat amb èxit la ronda de consultes per la independència. Més de 500 referèndums i 850.000 persones que ja han apostat obertament per la llibertat política, el mateix any que el Suprem va voler anul·lar la plena normalització lingüística del català, Camps va tancar TV3 al País Valencià i els atacs a la llengua es van reproduir a la Franja i les Illes. Enmig, es va respondre al carrer davant la visita del papà –sufragada, en plena crisi, amb recursos públics–; es va reprendre la mobilització antinuclear a Catalunya amb el rerefons de l’accident de Fukushima i el proper tancament d’Ascó (2013), i es van tornar a alçar les veus contra infraestructures com el Quart Cinturó o l’ampliació de la C32 al Maresme. Entretant, a Torredembarra, el teixit social salvava definitivament l’espai d’interès natural (EIN) dels Muntanyans amb la sentència del TSJC que establia que el pla d’edificar apartaments “vulnerava la prohibició legal d’urbanitzar i edificar en zones inundables”. Petites grans victòries que fan que el compromís social sigui gegantí i el canvi polític i social, possible.

De Millet a Macedònia
Contradictòria, fèrtil i dolorosa alhora, les lluites socials obrien escletxes i acumulaven dolors. Malgrat el suïcidi de Miguel P –desnonat per ADIGSA al barri del Gornal– o la mort de Patri Heras –presa del 4F–, el moviment popular prosseguia l’acusació popular en la triple causa judicial pel frau del Palau de la Música Catalana: un frau de 35 milions de Millet i Montull, cas Hotel i peça finançament il·legal de CDC, on finalment han estat imputats Daniel Osácar i Àngel Colom. Sense menysprear tampoc la tragicòmica dimissió de Francisco Camps, amb el rerefons del cas Gürtel, o el processament de la cúpula de la SGAE amb Teddy Flautista al capdavant, en un procés impulsat per les lluites cibernètiques a favor de la neutralitat de la xarxa i la socialització del coneixement. Tot plegat, el mateix any que esclatava la major trama de corrupció policíaca descoberta fins ara a Catalunya, l’Operació Macedònia, que ja imputa indistintament agents de la Guàrdia Civil i comandaments dels Mossos d’Esquadra, amb el rerefons de les sòrdides relacions amb el món del narcotràfic en una investigació que encara avui continua oberta.

Tant i tan poc. Tan lluny i tan a prop, les paradoxes d’absurd es desdibuixaven. I mentre esclataven les primaveres àrabs, el Barça decidia lluir barroerament la teocràtica Qatar Foundation a la seva samarreta. Sí: mentre Mubarak i Ben Ali queien i l’esperit de Tahrir s’encomanava, a Islàndia decidien no pagar factures alienes i deutes imposats, mentre anaven empresonant banquers i processaven primers ministres. Paradoxes, contradiccions i ritmes de no-derrotes assolides per les lluites socials.

L’estimat Howard Zinn revisitat un cop més: que tota agregació de lluita finalment multiplica. I que tot rau, finalment, no en el que fa una minoria poderosa, sinó en allò  que fa la majoria, amb el seu consentiment submís o la seva desobediència fèrtil. Desobediència civil determinada que ha tornat a primera línia i ha demostrat que mai res no està perdut per la gent que lluita. Enlloc. Ho demostra un curs on les lluites i les xarxes s’han expandit, també, en un crit anonymous que ja és consigna boca-orella: “El canvi ha començat. Espereu-nos. Som legió. No oblidem, no perdonem. Espereu-nos”. No oblidem. No perdonem. Espereu-los.