Els intocables de Felix M.

[Hemeroteca 2009.
Massala, periòdic del Raval]

De tot el dit –i sobretot del no dit ni escrit ni publicat- sobre l’anomenat ‘cas Millet’ queda el dubte insondable que anuncia el risc de quedar-nos a les portes de tot, en la més tímida punta de l’iceberg i en la falsíssima tendència a que ens ho redueixin tot a una exclusiva personalització d’una mala conducta reprobable d’un Fèlix Millet permanentment alimentat pel poder els darrers anys. Passa el de sempre i cap novetat. Que la presó és l’indret on els rics mai entren i d’on els pobres mai surten. Ja ho va dir ben dit Carles Flavià a BTV. Flavià sostenia, amb lúcid criteri, que estava rebé que Millet no entrés a la presó perquè així se’ns demostrava un cop més encara una veritat universal i nòmada, crua i descarnada: que la desgràcia sempre és ser pobre. Jo ho havia dir Monseñor Romero a El Salvador: “la justícia és com la serp, només mossega els descalços”.

El poeta argentí Juan Gelman també ho clarificà: els de dalt sempre tenen prou poder i prous mitjans per finalment no saber res de res i sortir indemnes, dempeus i com si no hagués passat pas res: si són ells qui la fan mai la paguen. On fixem la nostra mirada? Que atabala la nostra pùpil·la? On queda la imatge? En la filla de Millet maldant a la cua de l’atur (com quatre milions més de ciutadans i ciutadanes, cal dir) o en el saqueig, continuat en el temps i en l’espai, que demostra com funciona la ‘crême de la crême’ de la nostra societat? La filla de Millet és la única aturada? No, però si és la única aturada, sembla ser, que té el privilegi de denunciar la seva situació de desocupació. La nostra societat classista és així. I ve d’antic. De molt antic. Segona veritat nòmada i universal: el món tal com és ha canviat poc. Segles enrere, Agustí d’Hipona descrivia aquesta situació entre Alexandre el Magne i un pirata enxampat a la mar. L’emperador va dir-li: “què et sembla tenir la mar sotmesa a pillatge?”. “El mateix que a tu –va respondre el pirata– tenir el món sencer. Només que a mi –que treballo en una roïna galera– em diuen bandit i a tu, per fer-ho amb tota una flota, t’anomenen emperador”. El filòsof reflexionava: “Si dels governs trèiem la justícia, què en queda, sinó una banda de criminals a gran escala?”. Millet, delicte d’alta volada i criminalitat a gran escala. Amb suport oficial i institucional durant tants anys i sense cap mesura, que pugui ser considerada com a tal, per a aturar l’economia de casino que ens degrada la vida col·lectiva.
Tercera veritat nòmada, pot ser: no hi ha poder, només abús de poder. I silenci que fa possible la impunitat. El silenci dels intocables de Felix Millet. Fet i fet, què carai li passa a la nostra societat quan no fem res si escoltem el director del ‘think thank’ de CiU, a propòsit del desviament de fons, tot dient públicament que si se’ls segueix pressionant amenaçen amb “estirar de la manta i posar el país en crisi i convertir això en Itàlia”. O quan el mateix Jordi Pujol ni es despentina a TV3, a propòsit del finançament il·legal dels partits, afirmant “que si entrem per aquí prendrem molt de mal”. Som conscients que la investigació i la veritat parcial del cas Millet no neix d’una investigació oficial, sinó de la fluita d’informació que algú, emprenyat o indignitat, filtra des de dins? Cal recordar que el fiscal anticorrupció, a proposit dels judicis dels GAL, va escriure l’any 2000 que tot funcionava com ‘una màfia’ on parlar es considerat traïció?
Màfia: poder i economia i control social. De l’oasi català o a la mafieta catalana. No ho veiem, no ens ho deixen veure o no volem mirar? Hem emmalaltit de silenci, de passivitat, de fàstic, potser? Naveguem entre la mentida repetida una i mil cops (‘això és un cas aïllat’ que no toca) i les certeses que sempre acumula l’hemeroteca: posem per cas que Millet si que ha passat per la presó, però el 1984, també per estafes vàries. Posem per cas el desori acumulat que tota memòria acumula, en la successiva concantenació dels successius casos aïllats que acumula la política catalana contemporània: del ‘cas Hisenda’ al ‘cas Turisme’, del ‘cas Treball’ al ‘cas Adigsa’, de les pensiones milionàries de FGC a KIO i De la Rosa, o del ‘cas Filesa’ al ‘cas Olé’. I fins al ‘cas Pretòria’. Si és clar: corrupció n’hi ha. En l’esfera pública i sobretot en la privada, que sembla que sempre se’ns oblida. Qui corromp què en la perversa dinàmica que barreja corruptors i corromputs, entre esfera pública i enriquiment privat, en la permanent transferència de diner públic al pou sense fons de l’avàricia de Moliere, en la consolidació d’un dens silenci espès que ens fa mirar amb odi al pobre i amb pietat al ric enxampat amb robatoris industrials?
Quants ens enganyen? I quant? Quans Millets tenim? I per què ells, els senyors de Barcelona, caminen tan tranquils sabent que mai dormiran a les nostres presons massificades, plenes de gent que no ha provat de robar per subsistir ni un 0’7% del saquejat per Millet? El sistema es perfecciona potser des dels temps d’això que alguns en diuen evangelis: “és més fàcil que un camell entri per l’ull d’una agulla que un ric vagi al regne dels cels”. La resta se’n diu impunitat. Perquè al paradís del diner, de la pornografia del luxe, ells sempre hi són i prou que el gaudeixen: per a què volen regne dels cels si tenen un paradís a la terra. De tupinada en tupinada fins a la tupinada final. El cas Millet n’és la prova, una més encara, més òbvia de la societat classista i dràsticament desigual que tenm. Potser perquè durant massa anys ens han volgut fer combregar amb el mite d’una burgesia catalana il·lustrada i quasi radicalment humanista: carai, ens feien empassar que quasi feien negocis per voluntat altruista. Però algú recordarà, amb voluntat de memòria i per tant amb voluntat de futur, que la nissaga Millet traficava amb esclaus i que fins el 1945 mantenia negocis colonials a Guinea?
El miratge de ‘l’oasi català’ sempre va ser fum. Vendre fum i que coli. I a sobre que els hi riguem les gràcies. L’oasi català: 300 famílies ben avingudes, enxarxades entre elles, que es reparteixen el pastís del capitalisme català fa dècades sinò segles. El ghetto de veritat de la nostra societat: que no és pas el Raval… és Pedralbes. El barri de luxe fortificat més homogeni socialment parlant: classe alta-alta, religió catòlica, alt standing amb minyona, família blanca europea i vot orientat clarament a la dreta, amb prevalència majoritària del vot cap a CiU i PP. El barri on una ‘banda de radicals’ es carreguen el sistema. Antisistemes de veritat: que no saben que és la por. Fa també massa segles que Aristòtil va escriure que només ‘hi ha democràcia on manen els pobres’. Facin la lògica regla de tres, raonable i raonada, mirem qui mana de veritat a casa nostra i aleshores posem-li nom al model polític imposat. Impostat. Com es fa difícil posar Aristòtil a l’esquerra de Déu, caldrà recuperar el diccionari, pels camins inexpugnables de la memòria, i recuperar el mot ‘plutocràcia’: el sistema on manen els que més tenen. Els que detenten el poder, el diner i viuen del pessebre, la fira d’estafes i el terrorisme del diner dels lladres de guants blancs.
Hi ha una casta d’intocables. Viu a Pedralbes. Si és molt senzill, massa sovint, atendre i entendre com rutlla una societat dràsticament desigual. A Fèlix Millet mai l’han detingut, l’han citat a declarar tres mesos després de descobrir-se el seu robatori industrial, mai ha tingut por d’entrar a la presó –i això que entremig els van enxampar destruint proves- i els seus advocats de luxe gaudeixen d’una permanent presència als mitjans de comunicació. El tracte mediàtic, judicial i polític n’és l’evidència dels tentacles de la màfia.
Prenem nota, tremolem i sospesem: les noves formes de govern autoritari es gesten en el fàstic nihilista i demagog de no voler creure en res, del desvinculament absolut entre nosaltres mateixos i des del desconcert paralitzant que genera la impunitat. Màfia pura. Omertà total. I només restem nosaltres mateixes, a peu de carrer, per intentar trencar el silenci. O sortirem ben malparats. Estaria bé, algun dia que no sigui per arribar, que per un cop la por canviés de bàndol. Però com va dir ma mare després de la mani convocada per la FAVB contra la corrupció i la impunitat que va aplegar 1.500 persones: ‘si només som 1.500 no ens mereixem un Millet, ens en mereixem 20”. Aquest és el dilema de la lluita contra els intocables. Una lluita que no és pás fàcil: requereix de tota la força, tota la intel·ligència i tot l’entusiasme. Per seguir creient en nosaltres mateixes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *