EL LLAMP

Aspecte
del sòl a l’Embassament de Sau

Fa
una estona he rebut les darreres notícies publicades a
l’EcoDiari.
En destaca un article sense
signar però d’indubtable interès i que us reprodueixo
íntegre. L’EcoDiari, que va nàixer el passat 14
d’abril, a cada dia que passa m’atreu més; el filòsof i
amic Ramon
Alcoberro ja hi ha publicat dos articles, aquest
i aquest altre.
Coincideixo amb l’autor anònim de l’article
d’avui també pel que fa a la martingala de la pretesa
«societat civil», en aquest cas al servei d’obscurs
interessos que l’articulista assenyala i denuncia. Llegiu-lo:

SEQUERA
NACIONAL:
crònica colonial d’un país malalt

En
el principi fou el verb…, el verb mentir.

Ha
estat la mentida —en tot l’afer de la sequera i el proveïment
urgent d’aigua de boca a la conurbació de Barcelona (cinc
milions llargs d’éssers humans)—, la pràctica
habitual de polítics, politicastres i politiquers; de suposats
tècnics i científics sorgits a darrera hora per
demostrar l’indemostrable; de periodistes sense cervell a sou dels
amos de torn…

Els
mitjans de (des)informació ho anunciaven a bombo
i platerets fa uns dies: diverses entitats
representatives d’això que en diuen «societat civil»
es mostraven clarament favorables a la interconnexió de l’Ebre
amb Barcelona arran de l’acord entre el govern de la gran diputació
provincial (Generalitat) i el Govern que sí que governa
(l’espanyol). Concretament, es tractava del RACC, el Consell de
Cambres de Barcelona, Fomento Nacional del Trabajo (l’instigador, com
demostra aquest comunicat)
i el Col·legi d’Enginyers Industrials, institucions que van
mantenir un escrupolós, calculat i interessat silenci davant
l’aposta d’interconnectar el Segre amb el Llobregat aprofitant la
galeria de serveis del Túnel del Cadí.

Un
silenci que, en canvi, sí que va trencar això altre que
en diuen «territori». La proposta del Segre a Isòvol
fou contundentment rebutjada per la presidència de la
Diputació de Lleida (curiós, si més no, que
sigui una Administració rèmora del feixisme la que
s’erigeixi en defensa del Segre). El seu president, d’Esquerra
(antigament ERC), encarregà un contrainforme a la Universitat
de Lleida i, per a més precisió —com diuen les
cròniques—, a Antoni
Palau.

Per
a qui no sàpiga qui és Palau, només cal apuntar
que, quan convé, és a sou d’Endesa,
justament el tècnic que utilitza el senyor Pizarro per a
interposar recursos d’alçada als tribunals, quan des de
l’administració de l’aigua de Catalunya es pretén
imposar cabals de manteniment a les concessions de salts
hidroelèctrics la titularitat dels quals pertany a la gran
companyia electronuclear. La motivació tècnica comuna
de tots els informes
signats per Antoni Palau en aquests processos
d’interposició es basen en la consideració què
els càlculs hidrològics sobreestimen els valors fixats
com a cabals de manteniment. Dit d’una altra manera: discrepa
radicalment de la metodologia científica emprada per l’Agència
Catalana de l’Aigua. Curiosament, però, en el
contrainforme Antoni Palau hi argumenta que els cabals de manteniment
que els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua
han calculat com a condició prèvia a la captació
del Segre a Isòvol estan infravalorats! Vol dir això,
que són inferiors als que ell creu que haurien de ser! És
en base a aquest transvestisme mercenari que el «territori»
s’ha carregat la proposta del Segre a Isòvol.

Però
això no és tot. El contrainforme —pretesament avalat
per la Universitat de Lleida (UdL)—, que va ser lliurat per la
Diputació als pobres periodistes que no hi van entendre un
borrall, és ple de falsedats, reflex de la ignorància
(o d’una expressa malvolença) amb què es gestiona
l’aigua en l’àmbit de la Regió Metropolitana de
Barcelona. El professor de la UdL hi arriba a afirmar que al Baix
Llobregat el riu Llobregat porta més aigua que el Segre a
Isòvol, quan no cal ser gaire llest per saber que el riu
Llobregat mor, primer a Abrera i, després, barrejat amb
l’aigua de l’Anoia, a Sant Joan Despí. El Llobregat, a
partir d’aquest municipi, té un cabal de 1 m3/s gràcies
al bombament riu amunt de l’aigua del terciari de la depuradora del
Baix Llobregat. (Nota per als «gestionadors» ignorants o
malvolents: el cabal diari mitjà del Segre a Isòvol a
hores d’ara és superior als 6 m3/s (sis vegades més que
el del Llobregat a la seva desembocadura!), malgrat la severa sequera
que afecta, també, la capçalera del Segre.

Més
falses revelacions del contrainforme Palau: hi ha moltíssima
aigua al subsòl de Barcelona (tot i que el professor no gosa
quantificar). Amb una simple ullada
als informes a l’abast podem saber que la gran
Barcelona és sobre dos aqüífers: el de la Vall
Baixa i el del Delta del Llobregat, al sud, i el de la Cubeta de La
Llagosta-Besòs al nord. Del primer, històricament, se
n’extreu uns 50 hm3/any —si bé ara, en període de
sequera, la seva explotació s’està quasi doblant
degut a la manca de cabals al riu Llobregat. Del segon, anorreat i
abandonat a finals dels vuitanta per problemes de sobreexplotació
i contaminació, ara se’n potabilitza de l’ordre de 10
hm3/any i, arran de la sequera, se n’extrauran 5 hm3 més a
la Cubeta de la Llagosta. Una dada que demostra l’aprofitament de
l’aqüífer del Besòs: l’any 2005, Transports
Metropolitans de Barcelona, bombava fins a 2 hm3/any de l’estació
de Baró de Viver cap a la claveguera per evitar la inundació
de les instal·lacions del metro. Avui, el volum anual bombat
(i que va al riu Besòs) és de només 0,7 hm3 ja
que els nivells d’aigua subterrània minven a conseqüència
del seu aprofitament per a l’abastament de la ciutat.

I,
així, unes quantes fal·làcies més en el
contrainforme de la Universitat de Lleida. El seu autor —del
Departament
Medi Ambient i Ciències del Sòl de la
UdL—,també és conegut per afavorir la mort lenta i
progressiva d’un dels boscos de ribera més ben conservats de
Catalunya, a l’espai de l’Illa de Sebes a Flix. Des que Endesa és
la concessionària de l’explotació conjunta dels
embassaments de Mequinensa–Riba-roja–Flix, la cota de la làmina
d’aigua a l’embassament de Flix es manté constant per a
facilitar l’explotació hidroelèctrica del sistema.
Com que no hi ha oscil·lacions al nivell de l’embassament,
l’aigua està inundant permanentment les vores de l’Illa de
Sebes: aquest fet produeix una salinització progressiva del
sòl i un excés d’aigua a les arrels de determinades
espècies constitutives del bosc de ribera, amb què es
produeix la seva mort. Han estat diversos els intents fets davant la
Confederación Hidrogràfica del Ebro i d’Endesa per
intentar esmorteir aquests efectes, però fins ara no s’hi ha
reeixit.

Si
voleu més referències sobre l’autor del contrainforme
podeu llegir l’article «Els
rius i els usos de l’aigua: paradoxes d’una societat benestant».
En aquest article, seguint en la seva línia de falsedats i
mentides, Antoni Palau arriba a afirmar categòricament que a
la Regió Metropolitana de Barcelona no s’hi estalvia aigua!
Dues dades, prou esbombades pels mitjans: els volums facturats per
cànon a la demarcació
de Barcelona estan disminuint progressivament de l’any
2003 ençà, i se situen en una dotació domèstica
de 125 l/hab/dia (l’OMS xifra en 100 l/hab/dia la dotació
domèstica de «confort»). Durant el primer
trimestre d’enguany, i en relació al mateix període
2005-2007 (anys també de sequera), el consum a l’àmbit
d’Aigües Ter-Llobregat constituït per la capital catalana
i 127 municipis més (4,8 milions de persones) ha disminuït
de l’ordre de 5.000.000 de m3 mensuals. Si es mantingués
aquest estalvi durant un any, el volum d’aigua no consumida seria
equivalent al que produirà a partir de maig de 2009 la
dessalinitzadora del Llobregat (60 hm3/any).

En
base, doncs, a aquest contrainforme encarregat per la Diputació
provincial de Lleida a la UdL, els polítics mostraven cofois
la seva victòria a Prats i Samsor tot i arrencant unes
misterioses estaques clavades al terra.

Som
molts els catalans que hem estat educats en una herència
paterna que basava la seva (i la nostra) conducta en una premissa
fonamental: la cultura és el bé suprem de la humanitat.
El que potser ignoraven els nostres progenitors són els
catastròfics efectes que sobre el país té la
sequera moral, la misèria intel·lectual i política
d’aquest mateix país que està malalt. Molt malalt. I
l’aigua, no ho oblidem, té memòria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!