EL LLAMP
al servei de la nació catalana
ERC: A MANRESA ENS HI JUGUEM EL FUTUR
L’alternativa
d’RCat
Al
fons del meu suport excèntric —en
el sentit que no milito pas a Esquerra Republicana de Catalunya—
a en Joan Carretero no hi ha altra raó que la convicció
que, en l’actual atzucac, sols avançarem en la lluita per
l’alliberament de Catalunya quan totes les formacions polítiques
nacionals ho facin, paral·lelament, alhora. I en el cas d’ERC
aquest avenç s’ha de traduir al proper Congrés en la
victòria de les candidatures del Reagrupament
(RCat) a president i a secretari general, de Carretero i de Carandell
respectivament. En Josep
Pinyol, membre també d’RCat, expressa aquest
meu convenciment al final del seu escrit «El
catalanisme polític sense lideratge»:
«La
sortida de la crisi del catalanisme polític no vindrà
miraculosament de la ”unió patriòtica” de totes les
seves forces, ni de la seva confluència en una casa comuna.
Tot el contrari la competència és imprescindible,
sempre que no derivi en una lluita caïnita que ens faci oblidar
els enemics comuns. Tampoc vindrà d’una nova generació
de líders messiànics. El redreçament del
catalanisme només es produirà amb una profunda
renovació dels seus partits: dels seus plantejaments
estratègics, de les seves pràctiques internes, de les
seves relacions amb la societat catalana. Per això el proper
congrés d’ERC serà decisiu: és l’únic
partit català que escull els seus dos màxims dirigents
per sufragi universal dels seus militants. Evidentment no es tracta,
només, de canviar unes persones per unes altres, sinó
de renovar la línia política i el model de funcionament
intern. Aquest punt de suport que representa el sufragi universal pot
ser la palanca que redreci ERC i, després per la competència
que representarà, tot el catalanisme polític.»
És
evident que l’espai del sobiranisme, de l’independentisme o del
catalanisme polític és ocupat a hores d’ara per
diverses formacions, deixant de banda la seua implantació i
l’adjectiu que aquestes usin per auto definir-se: CDC, ERC, CUP’s,
… Entrats al segle XXI, la simplificació de l’univers
polític català en aquell antagonisme propi de finals
del segle XVIII, és a dir les «esquerres» i les
«dretes», no té cap sentit. Bé, per als
nostres enemics sí que és justificat, és un
divertiment que ens allunya d’abocar tot el nostre esforç
col·lectiu en l’objectiu i la raó de ser del
sobiranisme: la creació de l’Estat Català.
La
veritable i primera confrontació que ens interessa de guanyar,
en la qual ens hi juguem el nostre present i el nostre futur i el del
nostres descendents, és la que es troba arreu a casa nostra, i
també (en menor mesura) a la dels veïns. És, si ho
voleu simplificar però amb garantia de no perdre detall, la
guerra —inacabada des de
fa, pel cap baix, quatre-cents anys—
entre el catalanisme i l’espanyolisme. Després de segles de
lluita, l’espanyolisme polític ha aconseguit d’enllestir,
sobretot els darrers cinc anys, l’apropiació de totes les
instàncies de poder a Catalunya, excepte algunes de menors com
certs ajuntaments.
En
aquesta vigent derrota del catalanisme polític hi ha tingut un
gran pes la fal·laç excusa de les «esquerres»
que ha motivat l’aliança contranatural —catalanistes amb
espanyolistes—d’Esquerra amb el PsoE. Fixeu-vos que l’enemic no
perd fil i malgrat haver aconseguit la sotsmissió del
catalanisme en tots els fronts —ensenyament, polític,
cultural, mediàtic, lingüístic, financer,
judicial, etc.—, segueix al peu del canó usant de la
mateixa i falsària «distinció»: ara acusen,
amb l’ajut entusiasta dels seus servils socis d’«esquerres»,
a en Joan Carretero de ser de «dretes», perquè al
seu full
de ruta avantposa Catalunya a República i a
Esquerra.
En
un petit país com el nostre que fa setanta anys va viure, en
un molt curt lapse de temps, la victòria successiva de tres
«revolucions salvadores», a saber l’anarquista, la
comunista i la nazi-feixista, l’experiència ens hauria
d’avisar per a no tornar a caure en la mateixa pedra que ens havien
posat, i hi persisteixen atès el succés, els nostres
enemics. Però no, hi hem tornat a caure de la mà,
precisament, dels que més s’han abanderat i gairebé
arrogat en exclusiva la reivindicació de la Independència
de la nostra nació.
L’única
revolució que resta per fer a Catalunya és la
proclamació de la nostra sobirania. Encara més, és
l’única revolució decisiva que és pendent de fer
a Europa. Estic convençut que amb en Carretero ajudarem a
centrar el catalanisme polític i a avançar en el que
ens convé. Per això és important l’Assemblea
de l’RCat del proper diumenge 13 d’abril a Manresa,
i hi aniran militants i simpatitzants del Reagrupament: els primers a
signar les actes de les candidatures a president
i a secretari
general, els segons a fer-los-hi costat amb la nostra
presència i la nostra veu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
J.Ranyer no entris al seu lloc (EI), si no hi ha un pacte Reagrupament – EsquerraIndependentista plega no restis vots al Carretero per fer president al Puigcercòs…