EL LLAMP

Hi
ha bitllets —no negociables— d’1 M€

Introducció
necessària

Culpar
els polítics dels nostres mals és un costum arrelat
d’antic, de més enllà en el temps que l’espanyolisme
franquista. Aquesta tradició, massa sovint exculpatòria
de la pròpia mancança col·lectiva o individual,
suara s’ha reviscolat mercès a l’enlairament dels més
inútils elements de la societat catalana als llocs polítics
de gestió i de decisió. Avui caic i demà
m’aixeco, o si ahir us deia blanc ara em contradic i és negre,
són el pa diari dels consellers —de tant incapaços
que són no gosen de fer-se dir ministres—, és el
desgovern que patim instal·lat a més sectors que no
pensem. Ara bé, si els inútils, els incapaços,
els botiflers i els espanyols són on són és
perquè els hi hem posat o permetem que hi romanguin.

I
ara aniré trenant el capítol on molts amables lectors
desitjaran matar el missatger; no és pas una novetat per a mi,
hi sóc avesat, puix em comença a cansar haver de
ressuscitar un i altre cop; no sóc un gat i se m’esgoten les
vides. Avui la mala notícia, per a variar, no és sobre
«polítics», és sobre gerents d’ONG’s, més
concretament pel que fa a l’especialitat de «promotor
cultural», una professió en auge ben considerada i
millor pagada, sobretot quan els doblers surten de la bossa del comú.
Al «promotor» Eliseu
Climent Corberà, ignoro el perquè avui
més que ahir, se li trauen aquests dies els draps bruts a
relluir des de diversos mitjans. Puta enveja? Fonamentada
argumentació? Esbrinem-ho.

Notes
per a la història

Desapareguda
la revista Canigó
el 1983 en el trànsit de passar a diari, el mecenes Miquel
Quintana Gabriela s’emprenyà amb tota la raó quan la
directora del futur diari li anuncià que finalment no el faria
i que es passava a treballar a la funció pública com a
delegada del Llibre de la genialitat de dalt; el cas és que na
Isabel-Clara
Simó Monllor li comunicà aquesta decisió
a en Quintana quan aquest ja li havia comprat un edifici per a seu
del futur diari al començ del Carrer d’en Marià Cubí
de Barcelona.

En
aquella circumstància vaig conèixer en Quintana quan al
febrer del 1984 m’aventurava a publicar la revista El
Llamp; malgrat l’amarga experiència de
Canigó, en Miquel Quintana ens ajudà
facilitant-nos l’accés a uns mitjans tècnics que feren
possible passar de la impressió dels primers exemplars de la
revista en màquina plana a òfset; encara recordo les
enormes computadores que tenia al seu despatx a l’edifici Mercuri
de la Via Augusta de Barcelona, i a l’esforçat Carles Molins
—llavors membre actiu de l’Associació de Joves Escriptors en
Llengua Catalana— que s’encarregava de la composició dels
textos amb aquelles màquines que funcionaven amb uns discos
que feien un pam de diàmetre.

Batallant
amb les institucions nostrades per aconseguir alguna publicitat
pagada, passaven els dies, els números i ens trobem amb
l’agradosa notícia que apareix una revista a València
amb el nom d’El
Temps. La sorpresa fou constatar que aquell
setmanari naixia (1985) més beneït pels déus de la
publicitat institucional catalanesca que el nostre marginat
quinzenari. La pregunta era inevitable: com és que el
president Pujol i CDC mimaven aquella publicació que era feta
«fora dels dominis» de la seua comunitat autònoma?

Poc
a poc se’n coneixeria més el trellat, i resultà que el
despatx de la delegació barcelonina d’El Temps era al
mateix edifici on tenia el seu «empori» de la informació
i dels «confidencials» un altre «promotor cultural»
que es vantava de ser l’espia d’en Pujol dins els cercles
independentistes, l’inefable Miquel
Sellarès Perelló, el qual ostenta el
rècord Ginnes d’haver-se fet expulsar dos cops del govern de
la Generalitat de Dalt; la primera volta era director general de
Seguretat Ciutadana de Pujol, i la segona era secretari de
Comunicació del tristpartit nomenat pel Carallot, i aparegué
aquell informe
apòcrif —una mena de manual de com fotre pel
cul als periodistes «desafectes»— que s’havia redactat
des d’un ordinador del seu despatx…

Tornant
a aquella revista impresa a València, anà rebent
publicitat de més institucions, diputacions, ajuntaments i
altres ajuts. La nostra El Llamp no tenia pas cap publicitat
si no era de petites empreses, uns subscriptors consolidats que poc a
poc creixien en nombre i es venia bé a les llibreries i, per
fi, als quioscs, una fita que fins aleshores havia estat privada a
les publicacions periòdiques en català. Gràcies
a la revista tinguérem llibres de l’editorial penjats ben
visibles als quioscs de la Rambla de Barcelona, cosa no vista en el
cas de llibres catalans (i menys sobre la qüestió
nacional) des de feia cinquanta anys. Les subscripcions i les vendes
de la revista fregaven els 2.000 exemplars, per sobre en aquella
època de la difusió d’El Temps.

Amb
tot he de dir que, desapareguda poc abans, la revista en català
més important quant a subscripcions fou el setmanari L’Esplai,
publicació per als accionistes de la Promotora de Televisió
Catalana, SA, amb 12.000 socis-subscriptors, dirigida pel publicista
Josep
Serra Estruch, patriota de la vella escola (CNT, FNC)
que també havia dirigit la revista Catalunya
i a qui li vaig publicar el llibre Entendre
Occitània, recull d’entrevistes de l’autor
sobre la nació veïna i altres pensaments político-socials
publicats a L’Esplai. En Miquel Quintana també hi era
vinculat al projecte de fer una televisió catalana privada i
popular.

La
Promotora de TVC, SA —que havia comprat l’Hotel Florida del
Tibidabo i els més moderns equips de gravació i de
producció existents al món aleshores— i amb ella el
setmanari L’Esplai desaparegueren de mala manera de la mà
dels interessos partidistes que no volien cap competència per
a la Televisió de Catalunya (la TVE3), els mateixos interessos
que van desgraciar al seu moment el projecte d’un diari popular creat
amb l’aportació de milers de compte-partíceps, que fou
a l’origen i als primers temps del diari Avui, fins que caigué
en mans de Premsa Catalana, SA. De l’apropiació salvatge
d’aquelles iniciatives populars per part de certes màfies de
CDC em sembla que no en trobareu res a Internet i, tret del que en
vaig publicar a la revista El Llamp dubto que en paper
localitzeu gaire cosa més.

La
història dels mitjans de comunicació independents de
les iniciatives partidistes és molt amagada, i és una
història poc o gens escrita: haureu d’empassar-vos moltes
tesis com, per exemple, aquesta
i tampoc en traureu l’aigua clara. A la meua empresa editorial i a mi
personalment, ens costà molts disgustos i amenaces (inclús
de mort), i arruïnar-me dos cops: un cas més entre tants
d’intents reeixits en principi i que eren l’objectiu dels sicaris a
sou dels partits polítics i dels grups empresarials entestats
a controlar la informació, la seua difusió i a liquidar
totes les iniciatives que no podien sotmetre.

En
aquell context el fet que El Temps caigués en gràcia
als grups de pressió aleshores al govern, i fins i tot, en
algunes instàncies a l’oposició, és una prova
dels interessos a què servia —i serveix!— dita revista
i el seu editor, el qual era vinculat des dels primers temps del
transfranquisme al PsoE, bé directament, bé per la seua
pertinença a la filial al País Valencià, el
PSPV. És si més no curiós que un militant d’un
partit contrari ideològicament al pensament de Pujol rebés
aquell bon tracte per part de les instàncies catalanes de
«poder» [és un dir], bon tracte que no sols s’ha
perpetuat des d’aleshores sinó que ha augmentat en progressió
geomètrica fins a la tristpartita actualitat.

Activisme
milionari

L’Editorial
Tres i Quatre, empresa també de Climent disset anys anterior a
El Temps, amb quaranta anys d’existència amb prou
feines ha publicat cinc-cents títols, però la poca
dedicació editora no ha privat al seu propietari de convocar
cada any els coneguts i ben dotats premis
«Octubre». La relació dels suposats beneficis
editorials que permetrien la dotació econòmica dels
premis —i el cost de les fastuoses convocatòries anuals, amb
dietes, viatges i hotels pagats a un gran nombre de convidats— és
del tot desproporcionada i insostenible des del punt de vista
financer per a una petita empresa editorial; un altre dels «misteris»
a desvetllar del cas que ens ocupa.

Les
quatre o cinc fundacions que pel cap baix controla Eliseu Climent
generen per si soles prou despeses, però en força menys
proporció que la marca «blanca» de la casa, una
ONG que duu per nom Acció
Cultural del País Valencià (ACPV), prou
coneguda per l’activisme cultural nacionalista, que traspassa les
«fronteres» del seu àmbit territorial i s’ha estès
arreu dels territoris on es parla català, excepte a les
comunitats autònomes de «Catalunya» i «Balears».
La darrera implantació del Casal
Jaume I de Perpinyà és un exemple de
l’abast d’ACPV. Unes preguntes que es formulen força gent són:
a què és degut el pancatalanisme de dita entitat
valenciana; fins a quin punt aquest capteniment ha estat útil
al reviscolament del sentiment nacional valencià o, per
contra, ha propiciat les tesis espanyolistes catalanofòbiques
del suposat «imperialisme» català.

[continuarà]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!