A tall d'invocació

Hui divendres ha vingut Rafa Gomar a parlar de la seua escripturà diarística. En concret, ha parlat de Vianant (El cep i la nansa, Barcelona, 2006) el seu darrer dietari. Es tracta d’un dietari sense dates, la portada del qual reprodueix una de les seues passions: la pintura de Paul Klee. Ha parlat de la seua experiència d’escriptura, d’allò que forma el seu univers d’interessos. 
     "Vianant" expressa alguns dels elements que l’autor troba característics del seu trajecte vital, a partir de la mirada exploradora sobre la realitat com a vianant. Una imatge que recull la dinàmica del passeig -la conformació anímica de qui se sent de pas- i dóna compte d’allò que pensa i, sobretot, veu. 
            Gomar ha parlat de la forma d’escriure el diari, a partir de l’experiència de desar en un calaix retalls de periòdics, articles, anotacions….allò que motiva una germen de reflexió, una experiència sensitiva, emotiva, de record…Potser a través d’una lectura, de la visió d’una pel·lícula, d’una conversa. L’alquímia de la vida transformada en paraules, en imatges, en microrelats…
           Vianant és d’una escriptura càlida, amb anotacions fragmentàries que ens parlen de les seues lectures predilectes, dels seus records de xiquet a Gandia, de la reflexió sobre la societat valenciana actual, sobre la realitat sentimental de la gent del seu entorn. (n’hi ha més)  

  (fragments)
   * Passejant pel carrer, em sorprenen aquelles dones que, només mirar-les, vigilen el jersei o la llargària de la falda per si se’ls veu l’escot o alguna part indecorosa del cos. Com si fos tan estrany que hom gaudesca de contemplar uns ulls, un pit, un rostre formós o unes cames boniques!

    * …una vegada rellegit Txèkhov, vaig ser capaç de copsar les característiques que més valores d’aquest escriptor: l’enganyosa i parent senzillesa, el significat dels silencis, les ambigüitats morals o vitals, la pluralitat de matisos en els sentiments, la manera d’expressar les distintes subtileses de les experiències o les debilitats humanes més complexes, així com ser capaç de penetrar en les veritats més profundes i transcendents quasi sense esmentar-les.
 
  *Els dietaris han d’habitar una llarga temporada a la tauleta de nit i anar llegint-los, sense la pressa ni l’ansietat dels gèneres. El tipus de dietaris que reflecteixen la vida s’injecten del mateix moviment virtual que quan viatgem en tren: som nosaltres el qui ens movem i el paisatge dietari resta quiet, tot i que semble a l’inrevés. Amb aquest moviment personal, descobrim que allò que un dia vam llegir i ens deixava indiferents, ara arriba colpir-nos; o el que compartíem, ara ho subscrivim. Lluny dels que fan ostentació d’una exagerada o exclusiva vanitat personal o intel·lectual, els dietaris que més m’interessen són els dietaris de l’experiència.