L’associació d’escriptors ha penjat una
pàgina amb informació sobre la meua obra . Considere que l’"obra" és el meu assaig, i no hi entren els papers acadèmics. Però si la qüestió en alguns casos resta nítida, en d’altres presenta força dubtes. I és clar, la qüestió en litigi és: on comença i on acaba l’assaig? Perquè hi ha assajos que són un plom i estudis deliciosos, on el saber, el bon gust i el plaer s’ajunten. En el meu cas, alguns articles tenen ingredients assagístics i els assajos -alguns si més no- s’acosten a l’estudi. Coincideix amb el temps en què corregisc proves d’un article meu sobre l’obra assagística de Joan Francesc Mira. Hi comence amb un conjunt de comentaris sobre el gènere. Els reproduïsc:
Una passejada per l’assaig
Des que monsieur Montaigne va escriure els seus assajos fins l’actualitat, la ruta del gènere –en cap moment transitada com les autopistes de la novel·la ni com les carreteres secundàries de la poesia— ha viscut situacions i circumstàncies molt diverses. Mai, però, no ha gaudit d’un estatus quo clar del tot i, així, semblen difuses les seues fronteres i, a voltes, un poc indefinida la seua essència. Només mirant històries de la literatura un s’adona de la diversitat de produccions que ha merescut la designació d’assaig. Vicent Salvador en un llibre valuós, hui en dia un poc oblidat, Tebeos per a intel·lectuals, presentava una selecció d’assagistes valencians amb un pròleg ben aclaridor: “Quatre paraules sobre l’assaig”. (El recomane). […]
Potser s’ha insistit massa en la idea de Joan Fuster que l’assaig és “literatura d’idees”. Bé està reconèixer el pes de les idees, però l’assaig també és, de vegades, un exercici sensitiu i, en alguns autors, una operació de caire intel·lectual que inclou d’una forma decisiva l’esfera emotiva, el record, el món interior. Amb tot, no hi ha dubte que l’eslògan de Fuster defineix una part substancial de la producció del gremi. (n’hi ha més)
Em sembla molt interessant com Edgar Morin, en una seua autobiografia Els meus dimonis, associa l’assaig a la figura de l’intel·lectual. Quan un científic o un artista, un escriptor, aborda un tema de forma no especialitzada i, sobretot, s’encara amb problemes morals, filosòfics o polítics és llavors quan s’autoinstitueix en intel·lectual. I fa servir l’assaig que és un híbrid entre la filosofia, la literatura, el periodisme i la sociologia.
I també, per raons diferents, em sembla interessant el que deia Roland Barthes, sobre l’assaig: “un gènere ambigu on l’escriptura rivalitza amb l’anàlisi”. És bàsic entendre el concepte d’escriptura de l’autor de Le plaisir du texte, ja que l’activitat de l’escriptor —el productor d’escriptura, a diferència de l’escrivà— deixa que les paraules es diguen. […]
La recent traducció de Gustau Muñoz del llibre de Theodor W. Adorno, L’assaig com a forma, en Publicacions de la Universitat de València, ha posat a l’abast del lector català d’un dels textos més suggeridors sobre el gènere. El membre de l’Escola de Frankfurt hi repassa característiques i compara la tasca de l’assagista amb el joc, amb la disposició juganera de comentar allò que un vol sense adoptar una estructura marcial, l’ordre del treball acadèmic, per exemple. També estableix una diferència entre la forma de procedir del filòsof, prenent com a referència el cartesianisme, i el punt de partida de l’assagista que diríem busca una altra veritat i fa servir una altra lògica.
Una ullada als cultivadors ens porta, inevitablement, a veure la diversitat de concepcions —d’escriptures, de propòsits, de mons— que s’aixopluga en el gènere. Tot porta a pensar que l’assaig és inseparable de l’assagista. Què tenen en comú Joan Fuster i Octavio Paz? Roland Barthes i Joan Francesc Mira? Eugeni d’Ors i Ortega y Gasset? O encara, George Steiner i Edgar Morin? Amb tot, crec que hi ha un esperit, específic, de l’assagista. Un esperit marcat per la curiositat. Per una determinada curiositat que necessita la transversalitat de sabers, que relaciona esferes i àmbits, que fa servir l’analogia, que no menysprea cap element, per vulgar o anodí que semble. La idea motriu de l’assaig és la gran correspondència —com diria Baudelaire— entre la vida en majúscula i la minúscula, el món de les idees i la vida material. L’assagista s’interroga constantment sobre allò que l’envolta: tot pot contenir el germen d’una reflexió: les declaracions d’un polític, una estada en l’hospital, el detall d’un quadre, una composició musical, un paisatge. Per descomptat un llibre, una pel·lícula, una planta o un arbre, una cançó…
El diccionari CVB diu de l’assaig en la seua tercera acepció:
«Escrit en què l’autor tracta un tema sense pretendre de fer ho a fons.»
Això s’assembla molt al que fan molts blogs, no?
Disculpa’m que et face la pilota, però ha sigut una passejada molt interessant.