A tall d'invocació

Cartells aparatosos a les finestres dels vagons del TRAM i al darrere dels autobusos urbans anunciaven l’exposició de “Sorolla en Jávea”, en el MUBAG (Museu de Belles Arts Gravina) d’Alacant. Hi he fet cap hui, després d’estar rumiant si portava els alumnes perquè precisament veig a classe en una matèria, Literatura i pintura, l’impressionisme. 
   Valga que no ho he fet. L’exposició es redueix a quatre quadres. No és una expressió, és literal: són quatre quadres. Un Sorolla, a més a més, de poc interés pictòric. Són les obres d’un artista per definir o encara sense trobar la seua expressió i el seu món propis. (n’hi ha més)

I cal dir que el Sorolla de Xàbia és el millor. No té res del l’encarcarat i tòpic de la “Hispanic Society” de Nova York, de la segona dècada del segle. Ni és el costumista- realista d’ “Encara diuen que el peix és car”, de l’inici. Xàbia forneix el seu univers ran de mar, amb banyistes, sovint xiquets, que gaudeixen del sol i de l’aigua. Les peces ens situen davant d’un pintor d’una sensualitat abassegadora. Sorolla és capaç de pintar la transparència de l’aire i de l’aigua. I d’emmarcar la llum encegadora i de celebrar l’esclat de vida mediterrània. Els homes, les dones i els xiquets participen de la intensitat d’un sol vibrant. Martí Domínguez va recrear un fet real del pintor en la seua estada a Xàbia en el relat L’hort de la mar.
    El seu luminisme és la gran aportació a la pintura. I és un exponent de la valencianitat. Darrere Sorolla, veig una bona plasmació del que entra per la pupil·la d’un valencià de litoral.
       En definitiva, una ocasió perduda, la de l’exposició del MUBAG, per fer-nos veure una gran aportació artística nascuda al si de les nostres terres. I un frau, un muntatge sense escrúpols –amb tanta publicitat enganyosa i tants diners al darrere.