A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Sirventa
He aprofitat els dies del pont per oxigenar-me. He caminat, amunt i avall, per la Vall de Guadalest, entre Gines i el Comptador, i també pel barranc de l’Arc… Un dels paratges més espectaculars de l’entorn és, sens dubte, el de Sirventa. Situada en una vall entre el Puigcampana i Aitana, prop de la font del barranc de l’Arc, en el terme municipal de Benimantell. Des de Sirventa es veu aquest crestall de roques i, al fons, la badia d’Alacant. És un lloc tranquil, sense carreteres asfaltades i amb pocs cotxes. En altre temps era una zona de masos, cadascun amb la seua horteta i amb bancals de secà. Sempre ha estat -i encara ho és mínimament- una zona ramadera.
Amb costeres rocoses, foies abancalades, llomes coronades de pins, les valls d’aquesta zona tenen un toc de virginitat. Fins quan? Són terres d’ametlers i d’oliveres, distribuïts en llenques escalonades. Les poques cases que queden, amb algun xiprer a prop i amb parral; piteres, geranis i rosers. (n’hi ha més)
L’encant d’aquest racó, bé que senzill, no té una descripció fàcil: el silenci, l’esculturalitat de les roques, els talls amb mosses de la carena de pedra de la foto, els pinars potents… El bategar majestuós de les muntanyes que la circumden: el Puigcampana, el Cabal i l’Aitana es fa sentir d’una manera secreta. Sensació de quietud. Solemnitat d’altures. Sirventa fa pensar en una altra època: és el negatiu de l’arcàdia perduda que ha esdevingut la comarca només uns quants quilòmetres (quatre o cinc?) enllà, cap a la costa: La Vila, Benidorm, Altea.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La foto transmet la bellesa i la pau que evoquen les teues paraules en descriure aquest paratge.
Soy una chica de Alicante de 17 años que siempre que puedo cojo a mis tres amigas y su padre y nos vamos a casa de Mabi, una mujer que tiene una casita casi encima del valle de Sirventa.
Coincido contigo en las sensaciones que transmite estar alli. En lo que se siente y sobre todo se vive.
Es el lugar en el mundo más importante para mi y no es mio pero realmente como si lo fuera.
Desconectar totalmente de la rutina, de la gente, del mundo. Llevendo solo un libro, unas hojas para pintar o para escribir se te pueden pasar las horas volando sin que te des cuenta…
Subir luego a ver la Aitana o bajar a la fuente de los Budistas. Al atardecer contemplar la puesta de sol y con una vela prepararte para ir a dormir…
Estuve hace dos semanas y en septiembre volveremos de nuevo.
Qué casualidad, a lo mejor nos hemos visto y todo… 🙂