A tall d'invocació

La fira de Sant Miquel, a Benifato, és una fita cada any. Un poble, ahir i hui, acaramullat de gent curiosa i festiva, amb tot el sabor de la connexió amb la terra i amb els productes de la zona. Benifato, situat al renyó d’Aitana, té paratges tan espectaculars com les que hi ha a la font de Partagat i al seu entorn: Forata, les cimes de Partagat, Tagarina, el Penyó Mulero… A Tagarina hi ha un bosc minúscul d’aurons (en castellà se’n diu arce, la fulla del qual apareix a la bandera de Canadà). 
   Tenim un paisatge mineral de penyes i runars, amb roques d’altura com les que veieu a la foto: Les Moles i la penya de Partagat. Davall està la font dels Xorrets.  I dalt, els clots de neu (de la Font Vella i del Teixos).  A la foto també teniu el que coneixem com la Cua el Bacallar que és el Castell de Confrides o d’Alfofra. (n’hi ha més)
      Foto de Joan Ponsoda      

No sé si sobre Benifato hi ha moltes coses escrites. Ho desconet. Com de Benimantell, Beniardà i el Castell, Gabriel Miró en parla a Años y Leguas. De Beniardà, Gabriel Miró diu “De bruces en la cava del río, un rio de adelfos, de mirtos, de piedras, de luces del agua que no dará en el mar porque se la beben antes los hortalillos…”. Barroc, com ell sol i postís. Però tan valencià! De Benifato escriu: “de repente le salió Benifato. Olor de mediodía, el olor donde está el pan, el agua, la sombra de los frutales, el silencio y la siesta, y después la tarde alta y azul para caminar con goce”.
       En llibres com Viatge pel País Valencià, Joan Fuster es fa ressò de la llegenda segons la qual Benifato és el “poble on caparen el dimoni”. També Bernat Capó, Espigolant pel rostoll morisc , en parla. En el primer, descrivint la serra Aitana, l’escriptor diu que “és un paratge de serra dura, fred, rebel. Però la seua gent l’entén i la domina: hi troba vida per als seus ramats i la cultiva fins a altures impensables, si té terra per abancalar-la.”