A tall d'invocació

El diari de Sándor Márai, que fa poc ha publicat Empúries, recull els darrers anys de les activitats de l’escriptor hongarés que es va exiliar als Estats Units. Amb una escriptura diàfana i una claredat mental, així mateix, molt notable, el diari ens presenta un personatge imbuït de saviesa. Márai hi fa un balanç de la seua vida: “Enmig de les meves cabòries, mentre llegia, he tingut per un instant el pensament que ha valgut la pena haver nascut i haver viscut en aquest segle”. Tot sembla eixir d’una serenitat apol·línia: posicionaments polítics, actituds estètiques, asseveracions psicològiques… 
   Sándor Márai critica tant el comunisme, com la devastació fanfarrona del nacionalisme de dretes: “El comunisme és una tragèdia, però el veritable enemic serà sempre la dreta hipòcrita i cobdiciosa enfundada en el vestit nacional.” La seua vida com a escriptor, les seues obres, són objectes de reflexió i de revisió. Però sobretot hi sovinteja el comentari de lector àvid i exigent: “Que rar es trobar poesia en un poema. Escriure poemes no és fer poesia. De vegades, un sol mot és poesia”. Márai és un lector que malda per separar l’emoció estètica autèntica, de la banalitat de la indústria cultural.  (n’hi ha més) 

L’autor hi descriu aspectes de l’Hongria que va conèixer, relata capítols del seu exili europeu i americà, fa observacions sobre els efectes del pas del temps o sobre els escriptors i les obres estimades i, sobretot, ens parla de les persones del seu entorn. Aquesta última dimensió és, sens dubte, la més dramàtica: en els darrers anys es mor la seua dona, dos dels seus germans, el seu fillastre János…La realitat és una contínua pèrdua. Alhora que experimenta la seua decrepitud física: va perdent vista, mobilitat: “encara camino, amb bastó. I també hi escric i penso, amb bastó”.  A la fi: el suïcidi.
   La filosofia vital de l’autor es va dibuixant de manera parsimoniosa, concisa, sapiencial:”…existeix l’amor profund, autèntic i roent sense ganes de sexe, així com les relacions carnals impetuoses, apassionades i sensuals sense la més mínima espurna d’amor”. Amb  lucidesa i sempre també amb un deix de melangia, l’escriptura és plena d’epifanies. Fins el mutisme….
    Un silenci que glaça l’ànima.

  Fotografia: Pest des de Buda

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!