A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Salvador Espriu de la mà d’Agustí Pons
La celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu coincideix amb l’efervescència sobiranista de Catalunya. El fets semblen fruit de connexions sinèrgiques o simples vasos comunicants. Et pour cause, Espriu és un gran escriptor, en prosa i en vers, però és, sens dubte, un dels poetes nacionals de Catalunya. El títol de “poeta nacional” prové no d’haver superat cap examen, sinó de la contribució a definir i actualitzar l’imaginari col·lectiu a través de la seua obra.
Però quedem-nos amb un fet indiscutible: Espriu és un gran escriptor; va ser un infant prodigi que als dinou anys ha escrit una novel·la, existencialista i dura, com El doctor Rip i, un any després, Laia, una història de passions i violència primària en un poble de pescadors, com Sinera (transposició literària del seu Arenys). Encara no tenia trenta anys, i ja tenia un bon grapat de relats significatius. La Guerra Civil va capgirar la seua trajectòria intel·lectual i va fer declinar la promesa de glòria que semblava esperar-lo. (n’hi ha més)
El text de Pons és sempre documentat, amé, incisiu. Talment els llibres de Iam Gibson, com Vida, pasión y muerte de Federico García Lorca, l’obra de l’autor català és una aproximació diàfana, novel·lesca, tot i que una mica més distant i més filòlògica que la de l’irlandés. Si Gibson vol explicar una vida, Pons, sobretot, pretén donar compte d’una obra. Una obra que va ser clau en un moment de la història en què Catalunya semblava condenada a mort. Espriu és el poeta del dol i de l’esperança. Els versos d’ “Inici de càntic en el temple”, “hem viscut per salvar-vos els mots,/ per retornar-vos el nom de cada cosa”, són una declació de principis, un impuls enèrgic i lluminós.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!