A tall d'invocació

Ha estat de manera casual, en la prestatgeria més atapeïda de llibres d’idees. Allà, en moure un volum d’Ulrich Beck, ha aparegut Notes d’un desficiós. Un llibre tan xicotet que pot perdre’s, com ha ocorregut durant tant de temps. Es tracta de les col·laboracions a la revista Qué y dónde,  de Fuster durant els anys 1979 i 1980. Uf!, ja fa trenta anys!
     I bé, els textos donen compte d’un Fuster molt directe, políticament àcid, i amb un tractament,  bonhomiós i divertit d’alguns temes com ara allò de fumar porrets. Encara que l’escriptor potser esdevé víctima d’ell mateix, perquè els escrits acaben amb una excessiva rotunditat. Amb la rotunditat de qui sap orquestrar els recursos retòrics pertinents perquè sone més a una opera que no a una sarsuela. 
   Tret d’això, trobem un Fuster càlid, que comenta anècdotes locals o capítols de la (desficaciada) política valenciana preautonòmica; un Fuster que combina fraseologia popular amb metonímies llibresques, idees filòsofiques i pensaments d’anar per casa i que adopta un to faceciós sense deixar fora pensaments subtils. Mireu el text que precedeix el llibre:

    INTENT DE JUSTIFICACIÓ
Les “notes” reunides en aquest volumet són col·laboracions pensades i fetes per a una determinada publicació: una plana de “Qué y  dónde”. El caràcter de la revista i la clientela previsible em determinaven els temes, m’incitaven a un enfocament descarat, i suggerien una sarcàstica atenció a les anècdotes locals. “Qué y dónde” no és, posem per cas, la “Revista de Occidente”, i jo, gràcies a Déu, no sóc don José Ortega y Gasset. El lector advertirà de seguida, que cada article podia ser matèria de llargues i moroses disquisicions, polítiques sovint, intel·lectuals implícites, ideològiques sempre. Les circumstàncies no donen més de si. Si a València “la llibertat d’expressió” ha de refugiar-se en un racó de “Qué y dónde”, mal senyal. Però “Qué y dónde”, a falta de més opcions, n’és una. ¿Frívola? ¿I per què no? Però ¿frívola? Els meus textos no ho són: seran malparlats, seran de vegades irascibles, seran condemnadament innocents. Quin remei! Espere que, en definitiva, em siguen reconeguts com una opinió “militant”. J.F. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!