Prepare un paper sobre els poetes nacionals. Repasse apunts i citacions ara de l’escriptor portugués Miguel Torga (1907-1994), autor d’una copiosa obra en vers i en prosa (novel·les i diaris). En les pàgines dels seus llibres, la reflexió sobre el fet lucità esdevé medul·lar —ell parla de “l’ànima portuguesa”. La podem espigolar de múltiples maneres en les seus pàgines però només faré servir, a tall d’exemple, els comentaris que apareixen en algunes anotacions del segon volum del seu diari. Així, per a Torga, un tret definidor de l’ànima portuguesa és el caràcter aventurer de la seua gent: “Nuestro sino —hi escriu Torga en la versió castellana de l’obra— es no saber en la cuna (…) El portugués prehistórico ya era aventurero, navegante, misionero, sembrador de cultura”. I la següent afirmació no es queda darrere de l’essencialisme espanyolista, per a nosaltres tan familiar: “Antes que íberos, celtas, fenicios, griegos, romanos, suevos, alanos, vándalos, visigodos y árabes, autóctonos megalíticos ya lusitanos ”. (n’hi ha més)
El destí dels portuguesos està ben definit i exaltat en dir que són: “de una raza heroica y absurda, que fue dueña del mundo y que ahora lo anda recorriendo movido por la saudade”. En les pàgines de Torga trobem una evocació dels mites originaris –allò que Mircea Eliade descrivia amb el mite de l’etern retorn– i hom expressa el desig de tornar als trets paradisíacs amb què s’associa el passat:
Compro un kilo de higos tan nuestros, tan tradicionales, y atravieso aturdido esta ola sonora con miedo de que un día pueda extenderse a todo el país, y deseando desde el fondo de mi corazón que un terremoto arrase este cosmopolitismo y que Portugal regrese aquí en su plenitud: con nosotros siendo nosotros, con el idioma nacional dignificado, con el carácter de las casas restituido, con las virtudes restablecidas. Y deseando que la tierra vuelva a estar cubierta de almendros, higueras y algarrobos, secos de sed por fuera y verdes de esperanza por dentro. La nación serena reencontrada en su paraíso terrenal y la inquieta soñando la lejanía de su puerto natural.
Per a l’escriptor portugués, ser el portaveu de la col·lectivitat portuguesa no treu altres representacions: “A veces tengo la impresión —escriu— que nací para dar testimonio: a gritos del mundo entero, de Portugal a media voz, y del Duero en susurro de confesión”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!