A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Per terres mallorquines
Visita de tres dies a Mallorca, després que els controladors foren militaritzats. Ha estat una experiència esplèndida. Potser ha destacat massa el color de la llum grisa que enterboleix les coses i esfuma el contorn del paisatge, sobretot el dilluns passat. Com que els dies són tan curts i les ganes de córrer molt grans, vàrem visitar el monestir de Lluc quasi de nit, i el de Cura, a Randa, en la foscor més absoluta. Del cúmul d’imatges que em resten en la retina, tenint present que el viatge ha estat curt i que no es tracta de fer cap reportatge, en destacaria unes quantes.
La primera és la dels ramats, fonamentalment d’ovelles, que encara existeixen per tot l’illa. El fet cert és que en travessar la serra de Tramuntana se’n troben moltes (de cabres i d’ovelles) a munt i avall de marges i barrancs. Però la major part de vegades pasturen dòcilment en parcel·les que tenen lleugeres –de vegades, simbòliques– tanques de fil d’aram o de pedres, arreu de l’illa. Ovelles que no necessiten carreteres asfaltades per a moure’s sinó camins de terra. Potser per això es mostren indiferents a la nostra mirada precipitada i fugaç des de la finestra del cotxe. (n’hi ha més)
La serra de Tramuntana és una preciosa balconada sobre la mar; una balconada plena de retaules i feixes de pins, garrofers i alguns ametlers que van passant als nostres ulls com retalls d’una pel·lícula d’escenes idíl·liques. De tant en tant, algun xiprer puntua la civilització: hi ha cases habitades en aquesta costera de cal·ligrafia abrupta esglaonada sobre el blau.
L’encant de Deià o de Sóller és torbador. També passejar amunt i avall per camins de cabres en qualsevol indret de la serra. Les cales, els pinars de vora mar, el caos de pedres en alguns moments… tot porta algun senyal de bellesa. Però si bé captiva qualsevol tros de la serra, l’arribada a Lluc és com assolir un graó més, amb el seu silenci i la seua solemnitat. Entranyable terra…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
….vaig escoltar el “piropo” més autèntic que he sentit a una noia. Un que ja duia moltes cerveses li va dir a una de les xiques que venia d’excursió amb nosaltres “nena, ets el caviar de ses dones”. Pots imaginar-te que al dia següent pujant al Teix i pel camí de s’arxiduc les bromes que li gastàvem a la pobra noia després d’aquesta anècdota. Tot gaudint del paisatge que tú descrius.
Enric,
Mallorca és preciosa. Vaig estar-hi un curs sencer i la conec una mica, l’illa, gràcies a un company mallorquí que me la va mostrar. L’autenticitat i la belesa li vénen, ben probablement, al fet que és una illa, una circumstància orogràfia que ha preservat les seues riqueses. L’homogeneïtat de les cases, i dels pobles, també crida l’atenció, tret d’algun poble més grandet, que ha persut la fesomia original per causa de la “civilització”. En conjunt, però, l’illa és una petita joia emnig de la Mediterània.