A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
20 de gener de 2008
Sense categoria
3 comentaris
Pastura de diumenge
Diumenge lluent i assolellat com si fos de preestiu. Passege per la Serra Grossa, preciosa elevació sobre la mar, hui solcada de velers en competició. El sol fa de l’aigua un recipient blanquinós, refulgent, a males penes tocat de blau. S’hi respira calma. Des de la mola, perquè la Serra Grossa té el cim pla, s’hi mostra un mar exultant, al nord-est, el ciment dels edificis de la platja de Sant Joan, i al sud i a l’oest, la ciutat. Pujar-hi, només per la vista ja s’ho val, però, a més, està l’airet iodat del mar. Com un decorat, al fons, el Cabeçó, la Carrasqueta, la Penya Xixona, el Maigmó i Fontcalent formen una barrera natural de muntanyes, són una bufanda de la comarca.
Porte premsa sota el braç, em pose a llegir-la a l’ombra d’un pi. Em trobe un article de Joan Garí en Público sobre Marina d’Or: "Fin del sueño". Una filigrana d’article. (Cal aclarir que és un elogi?) Tan de bo que fos, com diu, el final d’una bestiesa, d’un (n’hi ha més)
Porte premsa sota el braç, em pose a llegir-la a l’ombra d’un pi. Em trobe un article de Joan Garí en Público sobre Marina d’Or: "Fin del sueño". Una filigrana d’article. (Cal aclarir que és un elogi?) Tan de bo que fos, com diu, el final d’una bestiesa, d’un (n’hi ha més)
despropòsit. La prosa de Garí és directa i aguda, amb tonalitats líriques: "Se va el sol y con él parece desvanecerse un imperio. No es tristesa lo que se masca aquí, sino una pequeña y volátil inutilidad". Una prosa fascinant, i ja seria màgica si encertara en allò que pronostica.
La revista El temps m’obliga a triar entre diverses possibilitats: el columnisme de la publicació valenciana em sembla boníssim. Quines firmes, marededeú! Em centre en l’article de Xavier Bru de Sala: "València, ni regalada". El text toca un tema quasi tabú, una realitat poc airejada i dolorosa, però al capdavall una gran veritat. Anem al gra: Catalunya és displicent i menyspreadora amb tot el que ve del sud, i encara més amb allò valencià. S’ha parlat molt de l’anticatalanisme del valencians, però no gens de l’antivalencianisme dels catalans. I és molt fort, i cal reconèixer-ho. Dissortadament és així: per cada català que s’interesse per la realitat valenciana (ni que siga a nivell de literatura) se’n troben deu que no gens. De vegades no és indiferència, és alguna cosa més forta, és menyspreu. I el menyspreu comporta una desconeixença radical. (Una vegada ensenyava jo la ciutat a un escriptor prestigiós de les comarques del nord de Catalunya. Des del Castell, es veia Benidorn i li ho vaig indicar. Ah! Ah! que gran! Llavor això és, em va dir al cap d’una estona, Benalmàdena? Marbella?). També és veritat que conec a un grapat de catalans interessats (molt interessats) pel País Valencià. El coneixen, els agrada i l’estimen com una terra pròpia. Els uns pels altres, però… a mi em dol enmig l’ànima l’antivalencianisme del catalans.
La revista El temps m’obliga a triar entre diverses possibilitats: el columnisme de la publicació valenciana em sembla boníssim. Quines firmes, marededeú! Em centre en l’article de Xavier Bru de Sala: "València, ni regalada". El text toca un tema quasi tabú, una realitat poc airejada i dolorosa, però al capdavall una gran veritat. Anem al gra: Catalunya és displicent i menyspreadora amb tot el que ve del sud, i encara més amb allò valencià. S’ha parlat molt de l’anticatalanisme del valencians, però no gens de l’antivalencianisme dels catalans. I és molt fort, i cal reconèixer-ho. Dissortadament és així: per cada català que s’interesse per la realitat valenciana (ni que siga a nivell de literatura) se’n troben deu que no gens. De vegades no és indiferència, és alguna cosa més forta, és menyspreu. I el menyspreu comporta una desconeixença radical. (Una vegada ensenyava jo la ciutat a un escriptor prestigiós de les comarques del nord de Catalunya. Des del Castell, es veia Benidorn i li ho vaig indicar. Ah! Ah! que gran! Llavor això és, em va dir al cap d’una estona, Benalmàdena? Marbella?). També és veritat que conec a un grapat de catalans interessats (molt interessats) pel País Valencià. El coneixen, els agrada i l’estimen com una terra pròpia. Els uns pels altres, però… a mi em dol enmig l’ànima l’antivalencianisme del catalans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també vaig anar ahir a parar a l’article de Joan Garí. Molt ben escrit però em sembla que a la gent de la meseta tot això dels Marina d’Or els preocupa ben poc. Això de Marina d’Or acabarà com els pobles aquestos d’Almeria on rodaven els spaghetti westerns: amb borrellons espentats pel vent pels carrers.