A tall d'invocació

Dimecres passat, per a sorpresa de tots, ens va deixar l’escriptor Miquel Pairolí. La notícia que m’arribà a través d’un amic em va semblar tan inversemblant que hi vaig anar corrents a llegir Vilaweb. En efecte, s’havia mort d’un càncer amb cinquanta-cinc anys. Després vaig consultar Avui-El Punt: dues columnes en parlaven en la versió digital, des d’on Miquel, sovint, escrivia la seua. Ho feia sempre amb serenitat reflexiva, un ànim constructiu i amb un aparell analític ben esmolat…  El record del seu darrer llibre, comentat en aquest bloc, Octubre, és encara molt viu. He volgut oferir-ne un tast, en homenatge, en gratitud, en record… Miquel una abraçada!    
 

La marinada és un vent esplèndid, un regal de la naturalesa. En els dies caniculars de juliol i agost, aquest vent refresca, humiteja allò que els sol s’entesta a eixarreir i fa més suportables les hores d’insolació despietada. El principal inconvenient meteorològic d’aquest territori –variat de temperatures i fenònems, agradable i de bon viu– és la calor de l’estiu, que alguns anys és francament excessiva. Entre sant Joan i la Mare de Déu d’Agost de vegades fa una calor inclement i ofegadora. És una sort que aquest temps gaudir del contrapès de la marinada. Aquest vent és com un riu de frescor, que ve del sud i passa fent onades. Una tarda d’estiu, a l’ombra d’un auró, d’una morera o d’un lledoner, llegint un bon llibre mentre corre la marinada, és una forma precisa del goig de viure. (…)

  Autoperfil d’un home.- A parer meu, l’obra més notable que ha donat la literatura catalana en la primera dècada del segle és el dietari En aquest part del món, de Guillem Simó. Llibre amarg, descarnat, punyent, que no tem la contradició ni es preocupa d’evitar-la o dissimular-la. (…) Un llibre estremidor, provocador, que no busca complaure a qui el llegeix, que burina i remou la consciència i les convencions morals.  Simó va ser, fonamentalment, un inadaptat, un solitari, un home turmentat i culte, neuròtic, hipersensible, crític i sarcàstic, que va reflectir en trenta anys d’anotacions el gran problema que li suposa viure, el conflicte constant amb ell mateix i amb els altres.

  Simó contempla el món amb una mirada aguda, però el valor principal del dietari és la introspecció, la immersió a pulmó lliure cap a l’interior d’un mateix. Implacable i nu, Simó no perdona ni es perdona. Dibuixa amb precisió el perfil d’un home, sense indulgències. (…)

El poble ha crescut tant els últims anys…Pisos, cases aparellades, carrers sorgits del no res allà on hi havia camp, aquell terra roja de Palol, pedregosa, de mal treballar. Ara tot ho ocupa l’urbanisme trist d’aquesta època. Trist com la claror ataronjada, freda, dels fanals. Inhòspita. Contrasta amb la foscor dels masos, adormits en el bosc i en el temps. Dissimulats. Camino a pas tranquil, cap a casa, mentre la nit ho va cobrint tot, menys el record, que flameja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!