A tall d'invocació

Amb el títol de Literatura i imaginari nacional, l’editorial "la busca" de Barcelona ha publicat un treball meu sobre un tema que des de fa molt de temps m’ha encuriosit. Es tracta de la contribució de la literatura a la formació de les nacions. Dit d’una altra manera: del paper que la literatura ha jugat en la creació dels imaginaris col·lectius, fonamentalment al segle XIX. També sobre el paper que exerceix posteriorment, perquè la literatura segueix fent reflexió col·lectiva i alimentant l’espai comunicatiu de la col·lectivitat. Sobretot en posar en circulació  temes i personatges; visitar i revisitar etapes de la història i llocs geogràfics, siguen urbans o rurals. I en definitiva omplint de relats, d’exercicis lúdics, d’ocurrències, de parèmies, expressions…La literatura és la gimnàstica de la llengua. I la dipositària de la cultura: el seu magatzem i el seu obrador. S’ha de dir també que, des de fa alguns anys, aquest paper el comparteix amb els mitjans de comunicació.   

    Sense una literatura no es pot concebre una nació. Aquesta realitat és vàlida per als països europeus, sud-americans…encara que no per als USA. Dic açò seguint les informacions i opinions d’Itamar Even-Zohar, un professor de la universitat de Tel Aviv, especialista en el tema. De fet, va ser gràcies a trobar-me amb els textos lluminosos d’Itamar que m’hi vaig capbussar. (n’hi ha més)

 Allò que nosaltres bategem com: "la Renaixença" i que sembla una singularitat -una anomalia- és, però, més la regla que l’excepció en les històries literàries europees. Aquest descobriment dels orígens, a través de l’esperit del romanticisme, i la creació d’un imaginari col·lectiu és la realitat majoritària dels pobles europeus. Només pot semblar una anomalia si es compara amb el relat de la literatura castellana o la francesa o la anglesa. O la russa. La resta de literatures va viure una etapa de d’autodescobriment i de creació que continuà, posteriorment, fins al present.

   Només les nacions xicotetes tenen consciència d’aquesta realitat. Potser perquè acostumen a percebre’s des de la fragilitat. És el cas dels txecs, per això sobre el tema Milan Kundera (El teló) té unes reflexions molt bones. I també són interessants les observacions de Claudio Magris (El Danubi), un escriptor de Trieste, especialista en Europa central. La universitat de València ha traduït no fa massa una obra de referència: Comunitats imaginades, de Benedict Anderson. Un llibre molt bo, que intenta contestar-se la pregunta: "què és una nació?".        

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!