A tall d'invocació

En caminar sovint pense si el cos domina la ment o és la ment qui predomina sobre el cos o ambdós s’influeixen mútuament de manera igual. Certament, el cos influeix en la ment perquè ens pot fer sentir, després d’un esforç, una sensació de benestar, d’incomoditat, de fatiga… (Amb la fatiga sóc un home intractable, sense paciència, amb mal gènit) Però aquestes sensacions, en passar, deixen solatge: després d’una caminada, qui no ha dormit com un nadó? o en acabant d’una dutxa amb aigua calenta, seguida a la caminada, qui no ha sentit un hedonisme generalitzat indescriptible?
   Percebem les coses gràcies al contrast: si passem fred, apreciem un refugi; si tenim una calor sufocant, l’ombra; amb la set desitgem, fervorosament, beure i amb la son, dormir.  (n’hi ha més) 

  Gràcies a caminar apreciem un bon dinar. O una cervesa (Uau!) I si la caminada ha estat llarga, un bon llit. Som animals, el nostre xassís arrossega un passat de caçadors, de llauradors…Ho duem en la sang.
   Si estem nerviosos ens suen les mans perquè, temps era temps, en una situació d’emergència, permetien adherir-se a les branques dels arbres. Tenim un organisme precivilitzat. Caminar ens ho recorda. Fa que exercitem aquesta part de la nostra realitat biològica i psicològica. Un altre dia parlarem de l’ataràxia de caminar…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!