A tall d'invocació

Se n’ha parlat molt del fenomen i amb tota raó. El nom, ja ho veieu, apunta cap a l’editorial del holding d’El País. Tot i que podria ser qualsevol altra potent.  Fa referència al fet conjunt entre escriptors, editors i mitjans de comunicació que gestionen la literatura espanyola i hispanoamericana des de Madrid. L’operació passa per cultivar la narrativa en detriment de la resta de gèneres; l’autor es ven al marge del valor del llibre concret i ha de convertir-se en una figura mediàtica. El periòdic i la tv (en tertúlies sobretot) han de contribuir, de manera destacada, a exaltar-lo. En publicar-se el llibre, es presenta com un clàssic. Sovint l’autoritat esdevé l’autor, per art de l’engrandiment laudatori, no per l’obra, i el/s missatge/es hi resten, pràcticament, per analitzar i comentar.  (n’hi ha més)  

Quants llibres mediocres exaltats al cim de la literatura! Enfront d’aquest fenomen se situa la necessitat d’escriure; l’impuls creador autèntic, sense la impostura del personatge assedegat de protagonisme i de fama. Anar d’artista per la vida no vol dir que un ho siga. I les formes artístiques quan no són viscudes com a naturals, amb sinceritat i pressió interior, porten a productes encarcarats, inexpressius, mecànics. Aquest art mai no satisfà: és artifici, indústria, manufactura. Enfront d’això mireu la força tenen els versos de Celso Emilio Ferreiro en parlar d’allò que l’impulsa a emprar la seua llengua:

Lingoa proletaria do meu pobo,
eu fáloa porque sí, porque me gosta,
porque me peta e quero e darme a gaña;
porque me sai de dentro, allá do fondo
dunha tristura aceda…
                       Celso Emilio Ferreiro, Longa noite de pedra, 1963