A tall d'invocació

Un Mercedes enfila un carreró que la pluja ha deixat ple de tolls. Hi baixa un home que s’encamina a la botiga de còmics. El venedor ja el coneix. Li demana els dos còmics que té reservats (de fa temps, molt difícils de trobar). En eixir de la tenda i pujar al cotxe, s’adona que a la cantonada hi ha una bicicleta groga. Uf!, es queda hipnotitzat! Llavors li vénen moltes imatges al cap:”No cal estar tot el dia sucant magdalenes en el te” –comenta la narradora. 
   La bicicleta groga el transporta a un funest episodi de la infantesa. Un dia semblava realitzar la seua gran il·lusió: els pares li varen comprar una bicicleta (groga) i ell se’n va anar tot cofoi a l’institut amb ella. En eixir de classe només va veure un manyoc de ferralla: com si l’hagueren matxucat amb un martell.  (n’hi ha més)     

Ara es queda mirant-la: semblava la mateixa bicicleta. (I si ho fóra? si algú l’hagués reparada?) En això s’hi acosta un home que fa l’efecte de ser el propietari i ell li pregunta si la vendria.  Ca! ni pensar-ho! Però li diu que si vol, la pot provar. I així ho fa: munta i pega un volta. Però en arribar a la cantonada se n’adona: és una bici d’alumini moderna. No té res a veure amb la seua bicicleta. Sent una gran frustació. I llavors es dóna compte que ha desaparegut el Mercedes, i el que potser és pitjor: amb els dos còmics introbables. 

    Tota una faula sobre com volent recuperar el passat perdem el present. I com la vida són repeticions. També està molt bé l’antihomenatge a Proust: això de tenir un munt d’imatges del passat “sense estar tot el dia sucant magdalenes”. I potser també ens parla de com les il·lusions caldria dosificar-les (i desmitificar-les, fins i tot). I de com som tossuts en les nostres inèrcies. Doncs bé, és un dels (millors) relats d‘Homes d’Isabel-Clara Simó que l’editorial Bromera acaba de publicar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!