A tall d'invocació

He llegit, en un arrap, les memòries de Jordi Carbonell Entre l’amor i la lluita (Proa 2010). La de l’autor és una vida al servei de la causa nacional i d’esquerres (ço és laica, solidària, proigualitària…) i es fon amb les vicissituds del catalanisme. Durant els anys seixanta i setanta, a banda de la lluita política, està lligada amb iniciatives com les de Serra d’Or o la Gran Enciclopèdia Catalana. Durant els setanta amb empreses com la de Nacionalistes d’Esquerres i, més avant, amb Esquerra Republicana. La militància política mereixeria molts comentaris. Es va fer molt cèlebre la frase: “Que la prudència no ens faci traïdors” que va pronunciar el 11 de setembre de 1976 a Cornellà. 
    No me’n puc estar d’esmentar, en les activitats com a filòleg, dels decobriments de les obres de Joan Ramis a Menorca i la seua tasca a Sardenya, com professor de Català.  (n’hi ha més) 
    

Però el que més destacaria de les memòries és com el perfil de lluitador, a despit de sacrificis, no li ha impedit una vida de plenitud afectiva, professional i social; ni ha enfosquit un tarannà on es combina la bonhomia amb la fermesa, la dignitat amb la creativitat i la tendresa. A través del seu relat, el catalanisme esdevé una causa essencial que fa la vida intensa: amb passió i alegria. Com cantava Salvat en la seua “Divisa”: “L’estil d’un esguard/ i el d’una senyera./La guerra i l’amor:/ la sal de la terra./Al llavi una flor/ i l’espassa ferma”.
 
Petita antologia:
“Quan, modernament, s’ha obert una comunicació terrestre nord-sud, Espanya s’ha cuidat molt bé de no promoure-la: avui encara veiem que l’Estat espanyol bloqueja l’eix mediterrani, perquè l’espai mediterrani és el que econòmicament, i en un contacte molt més proper, ha d’acabar acoblant els Països Catalans.” 

“En haver acabat la carrera, el 1946, vaig rebutjar de donar classes quan m’ho van oferir a Barcelona perquè no les volia fer en espanyol.”

 “Alguns catalans tenen la por a Espanya ficada al cos i no tenen en compte mai un fet important: la por que nosaltres, units, els fem a ells. Aquest va ser el vici fonamental de la Transició. Un vici que s’arrossega.”

   “El federalisme és impossible perquè comporta canviar Espanya i Espanya no té tradició federal, no té cap grup de pressió federal, no té cap tradició intel·lectual federal, no té res de federal.”

   “Una força [dels Països Catalans] que es basa, no solament en una personalitat inequívoca, sinó també en el fet d’haver sabut incorporar a la seva afirmació nacional, l’amor a la llibertat i la democràcia, el prestigi del treball, la barreja com a element d’originalitat, la defensa de la justícia social, el respecte per la diferència, l’interès pels problemes del món i la preocupació de deixar, a les noves generacions, una terra neta i lliure”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!