Com cada temporada, Joaquim passa una meitat de l’any fora de l’Alacant, viatjant per comarques catalanes i valencianes, la resta del temps, l’altra meitat, està ací. Cada dia fa un itinerari diferent per la ciutat, amb visites a gent molt diversa. Va carregat amb dues borses -una en cada mà- i de vegades amb motxilla. Sembla un caragol, amb la casa damunt. Hi porta llibres, papers, postals, menjar…
Joaquim té una conversa pausada, culta, oberta a qualsevol tema. Ha viatjat a mig món (de Canadà a Turquia, d’Islàndia a Israel), ha fet estudis de veterinària, d’economia, d’urbanisme. Precisament, fent el màster d’urbanisme, al Candà, va realitzar un treball sobre les utopies. La conclusió -decisiva- que va traure va ser que les utopies no eren per somiar-les, sinó per viure-les. I es va disposar a fer-ho. (n’hi ha més)
En parlar, en caminar, no deixa de moure’s con un xiquet atent. Com un xiquet que ha crescut massa, però encara ho mira tot bocabadat. Açò potser explica el seu continu vagar, la seua disposició a l’aventura. Com els xiquets, sembla un ésser lliure sense cap mena d’obligació (ni laboral, ni familiar). Cada una de les hores s’obri a allò inesperat, cada conversa, cada incident, cada troballa equival a un descobriment.
Hui, després de mesos absent, m’ha visitat. Hem parlat hores seguides, pausadament, delicadament. Cada idea ix de la seua boca pensada, mastegada per una reflexió perenne. Com eixit d’un relat de Gorki, Joaquim és un personatge carregat de màgia i de força, de senzillesa i, sobretot, de curiositat. Té una curiositat infinita. I si ben poc ha d’envejar-li a un heroi modernista, també supera a molts vagabunds, posteriors, de mires estretes i tendències autodestructives. Ara bé, com tots ells proclama, ara i adés, que la lucidesa és la intempèrie.