Una de les últimes novel·les que he llegit, Les amnèsies de Déu de Joan Daniel Bezsonoff, és també una de les més divertides. Bezsonoff és un narrador de llambregada ràpida, d’observació reveladora, de símil graciós i sorprenent. La seua escriptura dóna pas a la frase curta que com un fuet assota la sintaxi i fa els textos resolutius i hilarants.
A la novel·la passen moltes coses i la vida dels personatges –cadascun amb els seus amants, ideologies i peripècies vitals– ens arriba de manera clara i amena. La situació de guerra (Segona Guerra Mundial) crea un ambient d’amença i fa que al final tots els personatges –quasi tots, vaja– moren (els maten). Quina forma més fàcil d’acabar l’obra. Déu meu! (n’hi ha més)
Hi ha un pansexualisme que envaeix la vida dels personatges. La sexualitat explosiva s’acompanya d’una inventiva constant. Sovint la literatura és el territori des d’on es metaforitzaran els avatars sensuals: “llurs cossos s’havien entés com les rimes d’un poema clàssic” –ens diu en un moment donat. De tots els personatges, els més interessants són mossèn Albert i la seua amant, la Sandrine. El rector sucumbeix als encants de la dona sense poder posar-li fre al desig. A la fi, Albert Puig havia erotitzat –ens diu el novel·lista– la ciutat de Besiers: “Cada pedra li recordava una emoció estètica (significava una trempera en el seu ideolecte…), cada porxo una unió nocturna”. Però de la sensualitat que emana de la Sandrine, l’element més irresistible és el seu cul. Aquest emergeix del fons del seu record que intenta combatre de moltes formes, però:”No hi havia manera. El dimoni l’havia encrancat. Com pampallugues al pic del sol a l’estiu, li ballaven davant dels ulls unes imatges abominables i encantadores. Els ulls ametllats de la Sandrine, els cabells d’un ros tan excitant, la color i l’olor de la pell i aquell cul… Aquell cul, Déu meu! Com brandava! Altar major d’una catedral pagana, orgue dels concerts diabòlics. Aquell ull del cul, gorg gormand de la goja on gotejava el seu goig. Aquell carpó bonic en totes les estacions. Endolat a l’hivern, captiu de la roba interior; lleuger a l’estiu i a la primavera sota calces blanques; dolç i hospitaler a la tardor quan arribaven les primeres freds. Pobre mossèn Puig!”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!