A tall d'invocació

Passeig pel Clot de Galvany, una zona humida encerclada de bungalow a escassos metres de la platja, entre Elx i Santa Pola. La platja també ha estat encerclada de ciment en els darrers mesos. Hi ha un estany amb ànecs i camins, entre canyars i garrofers, agradables de transitar. Com es veu a la foto, la densitat urbanísitica (el Gran Alacant) sembla a punt d’esvarar-se i caure al centre del clot. La cançó de Pau Alabajos “Contra el ciment” (que ací canta amb Cesk Freixas) ha pogut inspirar-se en un paisatge com aquest. “Formigó a tot arreu”, diu la lletra, i és clar que la sensació que ens produeix és que “anem a la deriva”, que “hem perdut el nord”, com diu l’autor.  

    Què seria de la nostra terra sense aquest desgavell urbanístic? Com serien aquestes comarques sense l’allau migratori i sense la pressió demogràfica dels darrers dotze anys? No m’agrada el to apocalític: en qualsevol país sempre hi ha, d’una manera o d’altra, elements preocupants. No aspire, ni mai no he aspirat, a cap delerada terra promesa, però redéu! entre “el poc i el massa la mesura passa”.  (n’hi ha més)

Després del passeig pel Clot, dedique aquest diumenge gris, escandinau, a llegir (no a Kierkegaard que potser tocaria per l’oratge) sinó Les tombes blanques de Susanna Rafart, i a estones Hélène Cixous, La llegada a la escritura, després que un deliciós article de Marta Segarra: “Hélène Cixous, de la teoria al ficció” en la revista  Literatures (6), em despertara un gran desig de fer-ho. La Cixou em recorda Maguerite Duras i aqueixa escriptura que és una suma d’autobiografia, d’assaig, de poesia… Un híbrid amb elements de reportatge i de confessió personal; de fet, deu ser una barreja entre ingredients reals i ficticis, entre allò personal i allò impersonal (l’alteritat reia en ella mateixa –recorda Mila Segarra en el cas de Cixous); també entre allò anecdòtic i allò filosòfic i entre llenguatge i metallenguatge… El resultat, si un aconsegueix capbussar-s’hi, és una experiència intensa: un mosaic –de sensacions, també d’idees, d’emocions, d’imatges– ens envolta, com una bufanda per tot el cos. Sovint, ens fa tenir una sensació peculiar, com si estigurem reiventant el món i reinventant-nos nosaltres.     

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!