A tall d'invocació

L’editorial Lleonard Muntaner, de Palma, ha publicat: Dietari(1997-98) de Vicenç Villatoro. Es tracta d’un nou tast de prosa diarística. En aquest cas, l’autor, reincident en el gènere, ens mostra el dietari escrit durant l’etapa que fou director general. No acostumem a tenir obres d’aquesta mena: vull dir, d’escriptors polítics. De polítics que escriuen, en canvi, sí que en tenim moltes. Però és una altra cosa. (Al fons de la memòria, el record complaent de les proses sempre espurnejants, impregnades d’espiritualitat, de Rovira i Virgili. Com és que no tenim cap Rovira i Virgili en l’actualitat?)
Les anotacions de Villatoro són les pròpies d’un home de reflexió enmig –sempre l’agenda plena– d’una activitat turbulenta. Són, així, reflexions ràpides, veloces i sovint precoces: el reflex immediat i puntual d’alguna lectura, el resum d’un acte cultural al qual ha assistit, la sinopsi d’un encontre, el perfil d’una personalitat política o intel·lectual que ha tractat. O bé reporta l’opinió expressada per algú, sovint amb molt de pes (des de Pujol a Aznar, tot passant per escriptors de primera línia, artistes destacats, etc.). Llavors la debat, la comenta, la critica o simplement hi deixa testimoni… (n’hi ha més)

L’escriptor de Terrassa és, quin dubte hi ha!, un escriptor hàbil, ple d’idees –en alguns moments sembla una màquina de pensar que fa un esforç titànic per metabolitzar la cultura. Des d’una posició especial, com a responsable de Promoció Cultural de la Generalitat, mira, analitza, relaciona, lliga caps… Segons com, veu el teatre des d’una butaca –una llotja– privilegiada. Però segon com, la hiperactivitat, la multiplicitat de gent amb qui es troba -així com la seua diversitat– dificulta una assimilació reposada d’idees i una composició de lloc adient.
No obstant això, cal reconèixer la singularitat del prolífic novel·lista, un home que es defineix tímid, amb ambició literària, que es dóna a conéixer com a filojueu, d’un catalanisme raonat i raonador. Hi ha moltes idees, quasi espasmòdiques, plenes de sensatesa o amb algun ingredient lluminós; també hi ha, en alguns casos, anotacions anecdòtiques, sense massa al·licients tret del seu testimoni personal.
Molts escriptors de diari són personalitats introvertides, construïdes cap a dins, el cas de Villatoro és el contrari. Ell ho ha dit de diverses maneres, una fou amb el títol del primer dietari, “A l’inrevés”, on manllevant uns versos de Ferrater expressava el seu punt de partida: parlar de tot allò exterior és una forma d’acostar-se a un mateix. “Diré el que em fuig. No diré res de mi” –deien el versos del de Reus. Però, fem el que fem, sempre ens deixem veure: ço és, d’una manera o d’altra, ens projectem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!