A tall d'invocació

Explicar perquè quanya el PP al nostre país és l’objectiu que es proposa M. Alcaraz en aquest llibre  –que ell anomena pamflet– De l’èxit a la crisi. Certament, l’autor en dóna moltes raons i en alguns moments la seua anàlisi sembla, dissortadament, impecable. Dic dissortadament perquè els guanys del PP, segons Alcaraz, són en bona mida, el fracàs del PSOE, la incapacitat d’aquest per crear un sistema alternatiu. I com que no hi ha una opció diferent, el públic prefereix l’original a la còpia. I té molta raó! quin dubte hi ha!
   La gent assumeix, com un mal menor del sistema, la corrupció i veu quasi de manera secundària fets i esdeveniments que inquieten una part de la ciutadania (degradació democràtica). I mentrestast seguim amb un model econòmic únic: urbanisme+turisme+grans esdeveniments. Seguim amb la degradació del territori i del paisatge. Seguim amb una política autoritària a les institucions i un ús antidemocràtic –el terme és meu– de Canal 9. (n’hi ha més)   
       

Fet i fet, l’observació del professor Alcaraz, exdiputat a les Corts de Madrid, és sovint aguda, bona en l’argumentació i plàstica en l’exposició. L’autor parla, per exemple, d’una “política econòmica recognoscible”, de “liberalisme trivial”, de “neodesenvolupisme”… De com la dreta ha redefinit o actualitzat el tòpic del “levante feliç” i ha neutralitzat certes tensions possibles entre el País Valencià i l’estat. En època com la nostra, a més, per a l’analista, és força important saber dissoldre l’incertesa del futur. I el PP ho fa millor que altres opcions. El pitjor: no hi ha massa possibilitats d’eixir del cau. Vull dir que vista allò exposat costa pensar que l’alternativa PSOE siga possible a curt termini.
   Crec que a l’anàlisi d’Alcaraz caldria afegir que les conductes antidemocràtiques –i l’exemple més escandalós és Canal 9– fan menys comprensible l’actitud del PSOE en tota aquesta situació. Mirar coses –no sols el que ocorre en la televisió autonòmica– seria motiu d’alarma democràtica i demanaria una resposta contundent que no sembla ningú, tret de Compromís, diposat a donar. 
     Per acabar, un troba en falta una mica d’esperança. Els qui estimem aquest país i ens dol la destrucció del paisatge, la degradació de la sanitat i de l’educació, la desconsideració de l’esperit democràtic, els qui estimem la llengua i treballem per fer més coneguda la nostra història… els qui veiem la corrupció, la banalitat i la vulgaritat socials, la mediocritat dels polítics com uns perills a combatre necessitem no desencoratjar-nos del tot. Temps vindrà que ens riurem d’aquesta allau de corruptes i de mediocres, de fariseus… que volen empentar la vida cap a la vora del buit.         
       

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!