A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
cues, cues, cues
Les cues d’espera eren una de les imatges amb què el capitalisme expressava la supremacia sobre el socialisme, burocratitzat i ineficaç. Tanmateix des que el capitalisme és sistema únic i ha entrat en una espècie de voracitat il·limitada, al costat d’una publicitat que ho envaeix tot i que promet el paradís en la terra, ens trobem que constantment hem de fer cua, hem d’esperar, hem de tornar a trucar…
Ho hem de fer en molts supermercats, a les oficines de qualsevol organisme, a les finestretes dels aeroports, als peatges de les autopistes… Contínuament hem d’agafar número i esperar el nostre torn. I si truquem per telèfon ens toca parlar amb una màquina: Marque 1 si vol reclamar rebuts. Marque 2 si vol l’oficina comercial. Marque 3 si vol parlar amb un operari. Després de fer-ho acostuma a haver una veu en off que diu: “tots els nostres operaris estan ocupats” i posa una melodia apegalosa que periòdicament és interrompuda: “tots els nostres…”. (n’hi ha més)
Si mai no ha estat tan ràpida i fàcil la comunicació com ho és ara, en canvi, podem estar tot un matí i una vesprada enganxats a un número de telèfon per tal de precisar una informació, per poder saber l’origen d’un pagament o per fer una reclamació, sense tenir èxit.
Arribat a quest punt, cal preguntar-se què s’ha fet d’aquest valor inherent al capitalisme? Perquè un s’adona que les cues, en altres temps comunistes, són ara un dels atributs més cridaners del capitalisme. I la raó no és altra que l’augment de la productivitat, la reducció de personal (per a guanyar sempre més) i la publicitat enganyosa. L’empresa ara ha reemplaçat el Partit i el client ha substituït el ciutadà. El cert és que, com més va més, ens sentim un ramat que fa contínuament cua o tracta desesperadament de comunicar-se amb números de telèfon sempre ocupats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!