A tall d'invocació

Climatològicament parlant, és clar! Amb hores de sol inclement i també amb pluja. Del fragor del poble, al silenci immens de Gines; de la sala de l’ajuntament, als bancals d’albercoquers… Camine per dreceres d’un paisatge conegut i senzill, en llargues hores de dissabte. El cel, amb núvols amençants… Pols que s’adorm pels camins i pels marges, amb un brosegal ostentós. Hi ha també algun punt de paisatge romàntic: l’aigua que brama pel barrac de Gines, vorejada d’una vegetació cridanera.
    Lectures fragmentades (Les ratlles de la vida de Raquel Ricart, el volum d’articles Llegint pedres, escrivint ciutats) que no deixen encara cap rastre d’escriptura. (n’hi ha més)
   

Toni Ferri em regala el quadre de Gines [el de la foto] sense l’arc de Sant Martí. Em fa present el racó de món que m’acull els caps de setmana amb una obcecada adhesió física. El dibuix va il·lustrar un text que es va publicar en la revista Mètode, “Anar pel món, tornar a casa”, que alguns professors o professores han posat a com text de comentari en les proves de la Junta. El resultat una muntonada d’entrades en el post (on el publique fragmentàriament)  amb comentaris laudatoris i el d’un alumne infinitament cabrejat. Com si jo fos el culpable d’un delicte d’ego per haver-lo escrit. Mecatxislamarsalà! 
   Sempre hi ha algú que encara que es parle de la pluja o de la mar o de les mosques… li produeix un autèntic atac d’irritació. L’actual teatralitat crispada dels mitjans de comunicació, poden ser-ne l’al·licent. A despit del que costa, un ha d’acceptar que no cal ser estimat (valorat, admirat, considerat…) per tots. No hi ha sempre una lògica en la conducta de la gent (ni, de vegades, en la nostra). Però com deia no sé qui: “en buscar veritat, trobem felicitat”.
   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!