A tall d'invocació

Uns dies a Barcelona m’han portat de nou la imatge d’una ciutat vitalista, moderna o hipermoderna, personalíssima, bella… Ara, a més, el centre de la ciutat és d’un absolut lliurament turístic. Passejar per les Rambles és una experiència de cosmopolitisme quasi etnoturístic. Hom es topa amb gent de totes les nacions i condicions, de les llengües més diverses.
     Una jornada dels grups d’investigació en Literatura Contemporània, fonamentalment, n’ha estat la raó. La sessió, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la sala Prat de la Riba, en una atmosfera solemne, amb un aire d’història viva, no ha pogut ser més productiva; un poc més enllà hi ha els jardins Mercè Rodoreda. Un dels jardins enlairats de la ciutat. (n’hi ha més) 

 

Va ser creat en memòria de l’autora i hi ha les plantes que li agradaven: peloses, cineràries, glicines, magraners, llessamins, camèlies, mimoses, acàcies blanques i nenúfars.
    Passejar per la ciutat és una font d’estímuls i de sensacions diverses. Aprofite per fer llibreries: La impossible, La Central; ara sense Documenta (la tancaren el dimecres) i sense “Cervantes”.
  La plaça del Pi és un dels escenaris que no deixe mai de recórrer cada vegada que hi vaig a la capital de Catalunya. I la Rambla…és clar! on és inevitable una certa degradació amb els allaus de gent que hi acudeixen. En algun punt del trajecte feia pudor a pixat, però que hi farem! Com en aquella Roma que descriu Rafael Alberti a Roma, peligro para caminantes “Verás entre meadas y meadas/ unas de perro, otras de curas,/ y otras quizá de monjas disfrazadas…“. Però cal dir que segons Alberti també pixen les fonts.
      Tot plegat han estat uns dies intensos i bonics; el retrobament d’amics i coneguts, ha estat càlid; els sabors enyorats i, els inèdits, s’han diluït en una simple voluptuositat de viure.