A tall d'invocació

Traduïda com “Una casa en Córcega”, la pel·lícula belga “Au coul du loup” –que podríem traduir com “al cul del món”– és una faula sobre la vida dels nostres dies. Una jove universitària, sense faena estable, hereta una casa en un poble remot de Còrsega. Com que té un treball precari de cambrera els caps de setmana, una parella que no acaba de fer-li el pes i un panorama laboral un poc fosc, decideix instal·lar-s’hi. La casa no té ni aigua, ni llum i la teulada és a punt d’afonar-se. Al poble viuen una dotzena d’habitants. Se situa al cim de la muntanyosa Còrsega en un paisatge silenciós i bucòlic. També dur i desolat, a estones. 
     A despit de les dificultats, la jove protagonista decideix quedar-se.  Es disposa a reforma la casa, buscar faena i integrar-se en aquell caseriu allunyat de tota civilització. Vol encetar una nova etapa de la seua vida. La protagonista segueix, en tot moment, el que sembla que ha estat el missatge de la seua iaia. (n’hi ha més)     

Aquesta ha cuidat de la seua àvia durant l’última etapa vital, però en cap moment no li havia comentat res d’aquell propietat recòndita. La disposició testamentària és la que dóna compte de la casa a Còrsega. En anar-hi, descobrirà un tros de la biografia dels seus avantpassats mantingut en secret fins llavors. Ella en serà, a fi de comptes, l’hereva. Un fil invisible lliga, així, les generacions de forma més sòlida del que sembla.
  El missatge del film resta clar: cal retornar als llocs originaris i invertir l’èxode urbà de les darreres generacions. Encara, malgrat els pocs senyals en el camí, resten els components materials que hi permeten sobreviure. Davant de l’atzucac que tenen molts joves actuals, una eixida n’és aquesta: el retorn al camp. 
   Virgili va escriure Les Geòrgiques per lloar la vida rural en un moment en què Roma necessitava esmerçar energies en l’activitat agrícola. Ho va fer per recomanació de Mecenes i de l’Emperador. El director i guionista de la pel·lícula, Pierre Duculot, no sé si va tenir tanta intenció política, però tot és possible.