LA POR QUE ENMASCARA EL PRELUDI
Gairebé s’acabava el segle XIX, quan Joan
Maragall escrivia i resumia en una sola frase,
el que encara és el millor i més modern pro-
grama polític per al nostre país: «La qüestió
per a Catalunya és europeïtzar-se, tallant
més o menys lentament la corda que la lliga a
la Morta.»
És fàcil comprendre què indicava en referir-
se a «la Morta». Si calia, en parlava sense
pèls a la llengua. No és pas gens complicat
de poder rellegir: a l’any 1899, amb motiu de
la defunció del polític espanyol Emilio
Castelar, ho concreta Joan Maragall, amb
totes les lletres, en una carta adreçada al seu
amic Antoni Roura: «Ja ho veus com s’ha
mort en Castelar. És un luto nacional de debò
perquè ell personificava l’Espanya que també
s’està morint.»
Per molt que es vulgui fugir del tema, no
pot negar-se que opinions d’aquesta mena
són, com a mínim, una rotunda iniciació del
preludi de la Independència de Catalunya.
Per què no es valoren amb tota la seva
importància? En rigor, no solament no s’ha
volgut analitzar les raons que les fomentaven,
sinó que s’han dissimulat tant com s’ha pogut.
Hi ha catalans, entre porucs i afables, que
lluny de veure-hi una concepció clara i serena
de la realitat, la disfressen d’emoció no medi-
tada i passatgera, una mena de flor que no fa
estiu o un banal exabrupte que ni suma ni
resta en relació a res. Davant de qui i de què
volen justificar-se? Quin temor els porta a fer-
se l’esmunyedís?
Contemplem-ne un exemple: Maurici
Serrahima, en una biografia de Joan Maragall
publicada per primera vegada l’any 1938, bo i
glossant la frase: «tallant la corda que la lliga
a la Morta», s’afanya a disculpar les inten-
cions del poeta, com si encara el poguessin
posar a la presó o fos possible inculpar d’un
delicte aquell qui gosava transcriure la pensa-
da. Cautelós, Maurici Serrahima, embolica el
«tallant la corda que la lliga a la Morta» amb
el següent comentari: «Però aquest estat
d’esperit no era ben bé el seu: Ell esperava
sempre i creia que la unió dels pobles ibèrics
era una gran possibilitat i que el catalanisme
n’iniciava el camí.»
Com pot tractar-se d’un estat d’esperit allò
que és un concret i meditat raonar? Què en
treuen de confondre els humors de l’ànim
amb l’agudesa del criteri? Sigui lícit o no, amb
les excuses i justificacions que ningú no els
demana, ja tenim una altra manera de no dei-
xar escoltar el preludi de la Independència de
Catalunya.
Posat a treure-li importància, es menyspre-
en els motius inicials que porten a referir-se a
«la Morta», ja que els homes com en Joan
Maragall veien Espanya com a sinònim de
península Ibèrica; però quan hi manca
Portugal, parlar d’Espanya per indicar l’entitat
geogràfica que en resta, esdevé una impostu-
ra que certs opressors poden despòticament
aprofitar, però sempre acaba demostrant-se
que, per falsa, no és viable.
(Carles M. Espinalt)
"Preludi de la Independència"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!