Emigdi Subirats i Sebastià

Després de la inoblidable i gloriosa temporada 2008-09 és molt fàcil elogiar la figura de Pep Guardiola. S’ha convertit en l’home emblema que representa el seny i tota mena de connotacions positives per a bona part dels afeccionats al futbol. Una persona que sembla que  sap què ha de fer en tot moment, que és educat i sap comportar-se, que entén molt de futbol i és extremadament treballador.
No sempre ha estat així, però. Tota una colla de manipuladors periodístics, que tenen com a consigna per guanyar-se el sou la de destruir la imatge del president Jan Laporta, varen considerar una broma de mal gust que l’entrenador del Barça At, equip que competia llavors a  la 3a divisió, fos l’elegit per dirigir el sempre complicat primer equip. Tota aquesta colla varen ridiculitzar les possibilitats de Pep Guardiola i no li varen donar cap marge de confiança, en absolut.
Ara, en canvi, el lloen i l’enlairen. No perquè creguin amb ell, sinó per continuar la seua tasca incansable de minoritzar els èxits de l’era Laporta. No només en l’àmbit esportiu, sinó en l’econòmic i en la recuperació social d’un club que estava sota mínims el 2003. Ni Unicef, ni pedrera, ni títols… res no atura la campanya periodística-política. Malauradament, només que es torcin una mica els resultats, Guardiola també sofrirà en pròpia pell aquesta campanya corrossiva que té sigles polítiques al darrera, i capçaleres de periòdics influents barcelonins (les quals també obeeixen, i cobren de, les mateixes sigles polítiques).  
Certa premsa esportiva  ha arribat  a un grau de deteriorament absolut, semblant a la d’informació general. No només la d’allí dins a la messeta, que té un comportament espantosament ridícul quant a no pair l’actual situació futbolística en blau i grana. També aquí disposem d’opinadors “ho sabem tot”, que demostren una ridiculesa perpètua. Encapçalats per Pérez de Rozas, n’hi ha un bon exèrcit de periodistes suposadament barcelonistes, que s’enrabien amb les victòries del Barça, no les gaudeixen en absolut, perquè ni l’entrenador ni el president són de la seua corda. Castiguen el fet que el president els ha retallat les seues quotes de domini dintre del club, que eren força importants.
El Barça actual supera els nostres somnis, per a desgràcia de tots aquests. Un equip amb jugadors de casa, que són un bloc compacte, que han aconseguit fer el cim… Personalment vaig confiar en les possibilitats de Pep Guardiola des d’un principi, i vaig escriure un parell d’apunts (que he reproduït en dos ocasions posteriorment) al respecte. De fet, com m’estimo el Barça,  donaria suport al club sota el mandat de qualsevol president i sota la direcció de qualsevol entrenador.
Amb les frases sensates, amb el seu comportament, amb el seu compromís, Pep Guardiola és l’emblema de molts barcelonistes independentment dels resultats. És humà i es pot permetre Txygrinskys i Henriques, amb tot el que ha aconseguit i amb tota la tranquil·litat i saviesa que ha aportat.
Laporta i Pep són part de la millor partida d’escacs, en la qual intervenen jugadors, impulsors del futbol base, altres directius, l’afecció… Tots plegats hem trobat la conjuntura per aconseguir fer història i sentir-nos molt orgullosos de tot el que està passant a redós d’un club que jugarà la final-four de bàsket, que és el millor club de futbol d’aquesta primera dècada del segle XXI.
Tots plegats: Yes, we Pep!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!