Emigdi Subirats i Sebastià

PRELUDI INTRODUCTORI
El poeta Antoni Canu és una de les veus alguereses actuals més difoses arreu dels Països Catalans, conjuntament amb la de la cantant Franca Masu. Al novembre de 2020, el govern de la Generalitat de Catalunya tingué el bon ull, la determinació i la gentilesa d’atorgar-li la màxima distinció de la institució, la Creu de Sant Jordi. Amb aquest preuat guardó volgué reconèixer institucionalment el sou talent poètic, que l’ha portat a la realització d’una notable tasca literària, basada en la poetització de les experiències de vida i en la remembrança d’un món d’abans que ha estat engolit pel progrés d’una manera, en el cas alguerès, no gaire respectuosa per a la llengua i la cultura local. Els sous càntics han anat adreçats envers la pagesia, el món de la marina, la natura i els indrets verges a preservar, els records familiars, el pacifisme, el sou indret de naixença, així com l’única ciutat a la qual pot considerar com a mia. Aleshores, ha bastit un univers amb versos ben destacable que li ha permès guanyar-se amb el pas del temps un lloc merescut en l’heterogeni, i a voltes força controvertit, món de la poètica catalana contemporània.

La coneixença
He coneixut la sua figura arran d’una visita sua a Catalunya el 2007, durant la qual el vaig entrevistar al programa radiofònic «Lletres Ebrenques», que dirigia personalment a Antena Caro Roquetes (Baix Ebre). Recordo que vaig escoltar atentament les sues paraules que em causaren una excel·lent impressió, les quals m’han influït de debò posteriorment. No només a causa d’una fonètica i d’un grau oratori que m’acostaven prest a l’alguerès, sinó perquè de seguida em feu l’efecte que em trobava davant d’un cas ben peculiar d’estimació a una llengua, la catalana de l’Alguer, per la qual l’Antoni Canu (que té la logudoresa sarda com a nativa) havia demostrat un gran interès en el sou conreu. Em feu cinc cèntims del fet que ell havia arribat quan tenia poc més de 10 anys a l’Alguer, que s’havia trobat amb el fet que la parla de la ciutat era imprescindible per a viure allí, atès que havia arribat a la conclusió que si no la parlava no podia jugar amb els altres minyons del carrer i que, amb els anys, i després de casar-se amb una algueresa «de raça» i de prendre part activa en diverses entitats que lluiten per promoure la llengua, s’havia decidit a combinar la sua obligació professional amb la motivació d’aprendre a escriure adequadament la parla local en els cursos de llengua que organitza l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu.
A partir d’aquí em vaig interessar de ben prop per tota la sua trajectòria lletrada, la qual poguí seguir majoritàriament a través de la xarxa internet, la qual ens ha obert la porta de bat a bat a tantes coneixences d’autors que no tindríem a l’abast amb tanta facilitat. Anava adquirint les sues novetats llibresques i em posava al dia de la sua prolífica activitat durant un període en què donà fe d’una alta creativitat. Anys després vaig visitar l’Alguer en família, fet que em permetí
gaudir de l’oportunitat de conèixer-lo personalment. Se’ns presentà com un home d’una educació exquisida, extremadament gentil i atent, que ens feu obsequi d’algunes de les sues darreres publicacions, amb el qual poguérem txatxarar abastament sobre el fet lingüístic alguerès, la situació en què es troba durant els darrers anys, i la sua trajectòria professional i literària. Fou en aquest context que li fiu esment de la possibilitat de realitzar un apunt biogràfic sobre la sua persona, al qual em feia molta il·lusió anar donant-li forma.
Fins ara havia publicat nou biografies, totes de personatges1 relacionats amb les comarques centrals dels Països Catalans. Aleshores, em complaïa dedicar-ne una a un homenot de lletres alguerès que havia demostrat gran fidelitat a la llengua i una potencialitat en l’art poètic veritablement envejable.
La mia estima per la Barsaruneta s’havia incrementat, si s’esqueia, gràcies a l’obra d’un autèntic versador de la terra, tal com m’agrada descriure’l ben sentimentalment. En la mia darrera visita a la ciutat, a l’agost de 2019, portàrem a terme les nodridores converses necessàries al bar Ciro, al costat del popular local d’Àngel Maresca, lu cantautor barber i una de les icones de la catalanitat algueresa. Val a dir que solia demanar un suc de taronja, abans d’endegar les sues interessants recitacions de vida. L’Araceli, la mia muller, i jo ens ho passàvem d’allò més bé escoltant-lo i comentant-li la jugada, tal com se sol diure popularment.
L’Antoni ens feu tot un seguit de recomanacions que, òbviament, ens foren de gran utilitat per continuar les nostres coneixences in situ sobre el país català de Sardenya:
– Que entréssim a les botigues i diguéssim «bon dia», atès que alguns botiguers enraonarien amb nosaltres en alguerès i ajudaríem a què el consideressin útil per al sou negoci.
– Que anéssim al matí al mercat comunal i txatxaréssim amb els venedors de peix i de verdura, a la vegada que gaudíssim de la riquíssima gastronomia de la ciutat.
– Que ens apropéssim al moll a la tardada, a l’hora que solien plegar de treballar els pescadors, ja que seguireva al lloc on escoltaríem la parla més genuïna.
– Que féssim un bon esguard als rètols que anunciaven la toponímia dels carrers a l’Alguer vell, ja que tindríem el mirall autèntic de com era la veritable vila antiga.
– Que visitéssim els monuments a la unitat de la llengua i el d’homenatge a Salvador Espriu, així com paréssim atenció al fet que al llarg de la ciutat hi havia moltes plaques i molts carrers dedicats a escriptors i cantants fidels a l’alguerès. Els literats són profetes a casa sua, cosa que no es pot dir en molts indrets dissortadament.
– Que compréssim llibres i compact discs d’autors locals, la fonètica dels quals havíem d’escoltar atentament. Els llibres, concretament, els havíem de llegir i gaudir amb les coneixences que ens aportarien, no deixar-los en un prestatge on es tornen polsosos.

Aquest apunt biogràfic
Tot plegat ja comptava amb les condicions requerides per a afrontar un nou repte biogràfic sobre una persona que es fa d’apreciar i a la qual admiro profundament. Els afectes nocius de la pandèmia Covid19 i el fet que havia d’acabar d’enllestir altres treballs literaris de manera urgent, han endarrerit força la data de sortida d’aquesta mena de retrat escrit sobre una persona exemplar quant a la sua feina professional, entusiasta i entranyable que té la poesia com a vocació ben passional.
Quant al fet metodològic, he seguit l’estructura habitual quan em poso a analitzar la vida d’un personatge públic per mitjà de l’elaboració de tres capítols ben específics: la persona, el sou jo artístic o lletrat, per finalment fer cinc cèntims sobre l’obra. Finalment, em complau sempre afegir-hi una breu mostra literària o artística que esdevingui prou representativa de la resta de la producció.
Solc donar-me el gust d’aclarir que, d’alguna manera, estic exercint com a un deixeble aplicat del professor Manuel Pérez i Bonfill, que em marcà un ideari ben específic des de les mies primeres passes estudiantils: ningú no pot opinar adequadament sobre cap escriptor sense almenys haver fullejat lo sou treball, una filosofia literària sens dubte encertada.
Quant al model lingüístic, he fet ús de l’estàndard català en la major part de la redacció. Tanmateix, sóc parlant de la variant occidental del mateix tronc, de la qual cosa faig bandera tostemps. Concretament, del subdialecte tortosí, propi d’una zona que acostumo a anomenar com a Ilercavònia: en remembrança d’un territori històric de l’antigalla, que data justament de l’època dels primers pobladors que eren coneguts com als ibers ilercavons. Crec fermament en la riquesa
dialectal de les llengües, com a base fonamental per al sou desenvolupament apropiat. Un eclesiàstic il·lustrat i bon poeta del Maestrat ho poetitzava d’una manera esplèndida al tombant de la centúria passada:

Prou menyspreu, ja no més guerra,
Fills del noble Maestrat,
Al llenguatge de la terra,
Que en cada vall, cada serra
Un tresor mos té amagat.

En no comptar amb els suficients coneixements lèxics, morfològics o sintàctics de la variant algueresa, no n’he pogut fer ús tant com hauria estat de menester. Tanmateix, he inclòs l’ús del possessiu a la manera algueresa per tal de donar-li un toc més representatiu de la parla local, cosa que, de ben segur, comptarà amb el vist-i-plau del poeta. Igualment, he anat incloent-hi ara i adés calqui refranys i expressions típiques de la parla local; certes formes verbals com el participi (naixut o coneixut), el pretèrit imperfet (tingueva o seguireva) o l’infinitiu (diure o escrivir); així com alguns vocàbols que he considerat que serien igualment força il·lustratius com txàtxara. A la vegada, he utilitzat indiferentment noms associats a la ciutat: l’Alguer, Barceloneta, Barsaruneta o país català de Sardenya.
En el segon apartat, dedicat a l’anàlisi del sou paper com a poeta, he cregut oportuna la realització d’una síntesi prou extensa de la tradició literària en alguerès, que ha viscut alguns períodes determinats de cert reviscolament. Aquesta contextualització l’he concebuda com a especialment necessària atès que es tracta dels referents específics per a qualsevol ciutadà alguerès cas que es posi a realitzar obra literària en la llengua de la terra. No cal diure que cap individu pot portar a terme una feina lletrada d’esquena a la societat on viu, molt menys si això succeeix en una ciutat geogràficament allunyada de la resta de territoris germans de parla, en la qual ha quedat clarament postergada a causa d’una situació de diglòssia creixent.
A partir de la figura del poeta d’Ocier, m’he pres la llibertat de publicitar un brevíssim apunt sobre la trajectòria d’alguns personatges influents en la vida cultural algueresa i catalana d’èpoques diverses, per la qual cosa m’he hagut de nodrir amb la informació necessària, extreta de l’enciclopèdia lliure, Wiquipèdia. A redós d’aquesta tradició lletrada, la sua obra s’enlaira i pren llum com l’astre rei a la matinada. La bella colgada de sol algueresa ofereix a la tarda, en canvi, una meravella del color que sap captar ben viva la retina humana, metafòricament ens serveix per reivindicar el bellíssim «color» tradicional que han donat a les lletres catalanes totes aquestes veus vingudes «d’una terra llunya llunya… beglia folta i ranaixent», que ens descobria emotivament a principis del darrer segle el poeta Ramon Clavellet, pseudònim amb què signava l’Antoni Ciuffo.
Pel que respecta a la crítica sobre la sua poètica, m’he trobat amb els deures posats al dia gràcies a la motivació i l’ímpetu d’en Pere Mayans, un professor de català i amic íntim del poeta, que porta molts anys fent una excel·lent tasca de difusió de la sua obra i personalitat, amb la qual cosa ha esdevingut una mena d’ambaixador que ha assolit uns fruits ben gustosos, en forma d’edicions de poemaris i de la coneixença generalitzada de l’autor. A la vegada, l’obra del nostro versador ha estat força analitzada per alguns crítics literaris de pes, l’opinió dels quals ens ha servit per a il·lustrar el sou estil poètic de manera acurada.
Durant el procés de redacció he anat incloent uns quants versos que m’han servit com a acompanyament ideal de les explicacions narratives dels sous interessos vitals. Aquest ha estat el meu veritable homenatge a la poesia com a gènere: tota una eina lingüística que permet expressar moltes coses en un espai molt reduït, un llenguatge comunicatiu al qual l’Antoni ha sabut treure un excel·lent rendiment.

El versador generós
Just a principis d’any vaig rebre al meu domicili un sobre gran que procedia de l’Alguer, el qual portava el nom de l’Antoni Canu com a remitent. A dintre hi havia l’instructiu calendari alguerès 2022, que edita anualment l’Obra Cultural de l’Alguer, acompanyat d’uns fulls amb cinc poemes redactats en alguerès i en italià, que havia escrit amb la sua pròpia lletra. L’amabilitat de l’Antoni entendreix el cor, es fa d’estimar. De sobte, vaig endegar a recitar un poema sou, «A l’amic pintor»:

Sovint venc al tou fornal
on no s’apaga lo foc dels colors.
Mir la infinita inspiració
i la tua poesia,
lo pinzell que se mou en la tela,
traça noves formes de vida
i nous colors.
Se fa viva la bellesa de l’incant
en el cor esclata l’emoció,
se fa lleugera l’ànima
que munta al cim del cel,
que porta més a prop
a les estrelles
i més lluny del món.

Emigdi Subirats i Sebastià
Campredó (Baix Ebre), 23 d’abril de 2022
Diada del llibre als Països Catalans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!