Emigdi Subirats i Sebastià

Joan Todó i Cortiella va nàixer a la Sénia el 1977. És poeta i escriptor. Va estudiar Teoria literària i Literatura comparada a la Universitat de Barcelona.
Un cop finalitzats els estudis va emprendre la seua carrera literària a la capital catalana. Allà hi va viure fins a finals del 2011, quan va tornar a La Sénia per qüestions laborals.

* De la seua experiència a la capital catalana en sorgeix el seu primer recull de poemes, Los fòssils (al ras) i també el seu primer llibre narratiu, A butxacades. Posteriorment també ha publicat El fàstic que us cega, un altre recull poètic.
* La seua última obra, L’horitzó primer, parla sobre el seu poble natal i sorgeix d’un encàrrec d’onze relats curts de la revista L’Avenç. Està inspirat en els llibres de Gaziel i Artur Bladé, que també parlen de les localitats natals.
* Ha col·laborat també en diverses revistes literàries, com Paper de Vidre, Quadern, Pèl Capell, El Tacte que té, Reduccions, Caràcters i L’Avenç.

Obra literària
* Los fòssils (al ras) 2007. A butxacades 2011 El fàstic que us cega 2012 L’horitzó primer 2013, p. 184 (Els Llibres de L’Avenç). La recerca del flamenc 2015 Lladres. 2016.Respirar el segle. Un perfil de Gregori Estrada 2017 Guia sentimental del Delta de l’Ebre 2018.

Traducció
* Rufaga d’un. Traducció al català de Blizzard of one de Mark Strand. (2016.) Ed. Bilingüe anglès-català.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

ALBADA

Palpentes blanques de les teues mans
calcigant-me la galta,
el cos que cec m’amera de fragants
respirs. Baf que m’exalta

quan et despertes, lent
retorn al dia. Bauba malaptesa
dels braços resseguint-me, a cient
dels ulls que una lleganya emmalesa.

La natja humida, si amb la llengua hi passo
i hi bufo per glaçar-la. Els mugrons
erectes si amb els llavis els amasso.

Els dits. La matinada, que és més vella
que l’anar a peu, ens demana cançons,
i res: juguem amb ella.

CANÇÓ

La teua pell, mig de mel, mig de sal,
Flum de cloïssa, dins la nit fremeix.
I quan la dic, l’alè la destrueix,
Resto tot sol, amb l’aroma animal
Dels teus cabells, i el baf ocult, roent,
Dels teus palmells. I intento retrobar
El tacte dolç, amb l’olfacte a la mà,
La vista als dits, de la galta exigent.

O bé els teus ulls: el doble llac absent
Que em xucla, cec. M’hi podria ofegar,
En els teus ulls, oberts com un volcà
Que dins la nit esclata, refulgent.
I tan endins els busco, tan distants
Els sé trobar, que perles del pregon
Abisme, del més fondo i inhòspit, són.
S’eclipsen, clucs, moren per uns instants.

I tornen, fan de mi, goluts i amants,
L’objecte mut, per un àcid segon,
Del teu desig, que engoliria el món
Per fer-me teu. Asprius com diamants,
Mig de la nit, mig del demà, furtius
Com cada bes que sobre el cos perfàs,
M’avisen perquè el dia ens vol, tenaç,
Que el nostre ball l’aturen sols altius.

Perquè la nit té recolzes bacius
On va perdut el joc. I cada braç
Busca un bessó amb qui estrènyer un enllaç
On siguem un, de nosaltres captius.
Ens vol el sol, ens desitgen els cels
De l’endemà, la llum sense sentit
Que feny el pa que ens salva de l’oblit,
I cap allà te’m dus amb gest excels.

El pa guarit del dia, entre els pèls
De l’espavil, me’l menjo, migpartit
En els teus flancs, els crostons sobre el pit.
Les galtes, frec a frec. Com folls estels.

* * *

AURORETRAT

(Fa una setmana, en una taula rodona a Terrassa sobre poesia actual, jo hagués pogut llegir-hi això. És el que duia preparat a la butxaca, llest per treure-ho si em demanaven alguna explicació gaire extensa sobre què faig i com ho faig. Finalment no va ser necessari, cosa que sempre és preferible que arribar allà i no saber què dir. Qui sap si té algun interès, de tota manera)
He de començar dient-vos que segurament no sóc la persona més adequada per explicar-vos com és la poesia que he signat. No és només una qüestió d’objectivitat, que ja sabem que no existeix, sinó més aviat de distància. Us hauria de descriure un bosc, i jo només hi veig arbres; sóc més conscient de les petites excepcions, dels detallets singulars, que no del dibuix general. Un dibuix general que, per postres, jo percebo inacabat: també sóc més conscient dels propòsits que no dels resultats. Tinc una certa idea de cap on volia anar tot això, de què volia fer-hi, però no tant de si ho he aconseguit. A tot estirar, conec força bé les meves «manietes», una sèrie de decisions prèvies que en realitat expliquen sobretot allò que no vull fer de cap manera. Us n’explicaré dues, per no fer-me gaire llarg.
La primera, la més visible d’elles, aquella per la qual la gent sempre em pregunta (sobretot en aquest país on tothom, a banda d’entrenador de futbol, és filòleg), és la del dialecte. Potser caldria desfer, al respecte, un petit equívoc: no tots els mots «rars» que empro són ebrencs (o tortosins, o patxets, o com vulgueu dir-ne), no són allà com una marca localista. No hi ha cap pretensió de puresa, ni tan sols una elucubració tel·lúrica. N’hi ha de balears, per exemple, que són un empelt involuntari derivat de les lectures juvenils de Blai Bonet, Miquel Bauçà o Andreu Vidal. Són, senzillament, paraules que m’anaven bé per dir el que volia dir. I que, al primer llibre,Los fòssils (al ras), hi són d’una manera inconscient; vull dir que jo també em pensava que estava escrivint amb les formes lingüístiques de la meva terra, i que va ser en revisar les proves que em vaig adonar que no del tot. En un segon moment, a El fàstic que us cega, ho he intentat aprofitar: el lèxic és igualment ampli, una mica menys recargolat, però em vaig fixar força, a l’hora de triar una paraula, en la seva etimologia, en el seu ròssec d’història. Tot allò que batega per sota de la seva superfície. És a dir: cada mot hauria de ser-hi no només pel seu sentit actual, sinó també pels pretèrits. Naturalment, això no és sistemàtic, seria impossible, però aquest era el propòsit.
La segona manieta: mai en ma vida he escrit en «vers lliure». Menteixo: potser quan era adolescent. Però ja fa molts anys que sóc incapaç de fer això que fa molta gent (i que a mi, com que sóc incapaç de fer-ho, m’admira, ho dic sense ironia): tallar els versos per qualsevol banda. De vegades podria semblar que ho faig: cada vers del poema té una mesura distinta. Però si us hi fixeu veureu que tots tenen un nombre parell de síl·labes. D’això sovint se’n diu «vers lliure», també (jo he vist el terme aplicat a Juan Ramón Jiménez, per exemple); Salvador Oliva crec que en deia «mètrica anisosil·làbica no recurrent», que clar, fa de mal dir. Sigui com sigui, tendeixo a fer això. I també em sento força còmode amb els decasíl·labs, especialment els que tenen accents forts a la quarta o la sisena, potser perquè és un vers tan fressat que per poc que hagis llegit poesia catalana se t’enganxa a l’orella. Em costa més, però, allò que se’n diu «art menor», els versos curts. I més d’un cop he fet servir rimes; cada vegada més. No em crec gaire allò que diuen que aquests artefactes, la mètrica i la rima, no et deixen dir el que vols dir: no hi ha res que jo vulgui dir abans d’haver escrit el poema, i en qualsevol cas el llenguatge no en té cap culpa, de la meva incapacitat per fer-lo servir. Es tracta, però, d’una opció personal: em diverteix escriure així. I en realitat és una forma de tenir present que la poesia pot apropar-se a la música. Jo, en realitat, sóc un músic frustrat. Aleshores, el que jo sovint he intentat fer era quelcom que potser es podria descriure com «música per uns altres mitjans».

No sé, naturalment, si ho he aconseguit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!