Emigdi Subirats i Sebastià

Sembla un fet demostrat que Campredó ha tingut llargues arrels esquerranes. Campredó (juntament amb Font de Quinto, Pom, i hortes) estava enquadrat a principis de segle XX a efectes electorals en l’anomenat districte segon, secció segona, que compartia amb Sant Llàtzer, amb taula electoral establerta a les Escoles Nacionals de nenes d’aquest raval. Les eleccions que se celebraren el 12 d’abril del 1931 donaren una clara victòria a l’Esquerra Catalana, així com les eleccions a Corts del 28 de juny del mateix any. També al febrer del 1936 (les darreres abans dels foscos anys franquistes) varen ser aclaparadorament guanyades per la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya, de la mateixa manera que en les primeres eleccions municipals de la nova era monàrquica i estatutària celebrades el 1979, varen seguir aquesta tradició amb una contundent victòria del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que contradia fortament  la tendència de l’electorat al municipi de Tortosa, que clarament va apostar pels partits de centre i els conservadors.
Si ens remuntem a un important episodi revolucionari d’aquest segle, durant el qual des de les esquerres es va voler impulsar un canvi radical en la concepció de l’estat, així com en la consideració social de la classe obrera, els fets del 6 d’octubre del 1934, quan el president de la Generalitat de Catalunya d’ERC, el Molt Honorable Lluís Companys d’ERC, va proclamar l’Estat Català des del balcó del Palau de la Generalitat, a Campredó també va tenir una forta incidència popular, així com dramàtiques repercussions posteriors.

 Tot començà el dia quatre, quan el govern espanyol presidit per Alejandro Lerroux (de nefast record, pel seu tarannà anticatalà), va decidir incloure en el seu govern membres de la CEDA (Central Española de Derechas Autónomas), considerats per les forces esquerranes com a feixistes. A Catalunya, el dia cinc, l’Aliança Obrera convocà una vaga general que comptà amb el recolzament del mateix govern de la Generalitat. Segons la premsa tortosina del moment (tant la tradicionalista, Diario de Tortosa, l’esquerrana, El Pueblo, o la catalanista, Vida Tortosina), l’aturada dels comerços a la ciutat fou gairebé absoluta. Dissabte dia sis, des del balcó de la seu d’ERC, el diputat tarragoní Miquel Cunillera, que prèviament havia penjat una senyera estelada, va dirigir un emotiu discurs a un nombrós públic que el va aclamar, mentre que l’alcalde Berenguer va proclamar l’Estat Català des del balcó de l’Ajuntament.
La fallida d’aquesta revolta a nivell nacional poques hores després, va provocar uns fatídics episodis on regnà, tant la repressió física dels participants, la suspensió del Consistori, com els desnonaments al camp, que empitjorà greument les condicions de vida de la majoria dels camperols. Les autoritats, quan varen saber la rendició del govern de la Generalitat, varen donar el poder al capità Santiago Rius, així com es desconvocà la vaga general per part del Comité Revolucionari.
El llibre “El sis d’octubre a les comarques”, del periodista marcel.linista Santiago Campos i Terres (també empresonat), mostra una foto del grup de campredonencs (quatre en total) empresonats al vaixell “Cabo Cullera”, i posteriorment al “Manuel Arnús” a Tarragona. El coneixement d’aquestes presons flotants veritablement atemoriren el conjunt de la població. Aquests fets han estat novel.lats, en el relat “Vent de Dalt”, de l’escriptor baixempordanès amb arrels campredonenques, Xavier Guillamón (el iaio i l’oncle del qual varen sofrir la repressió en pròpia carn), el qual ens narra una història interessantíssima de tres joves campredonencs que es van veure imbolucrats en aquests fets, la qual cosa els canviarà les seves vides.
En una altra anàlisi molt ben elaborat, “Tortosa 1936-39”, el periodista barceloní (amb arrels tortosines) Xavier Pujadas, fa cinc cèntims dels moviments revolucionaris ocorreguts al nostre poble, arran de la proclamació de l’Estat Català:
A les sis de la tarda del divendres un grup de 200 tortosins es presentaren a l’estació del ferrocarril on arribava el tren mixt. El tren fou deturat i es pazralitzaren totes les tanques de l’estació durant 15 minuts. Una part del tram de via entre Tortosa i Vinarós fou aixecada impedint el pas del ferrocarril, tot i que no es registraren incidents greus ni enfrontaments armats. La detenció del tren es féu a Campredó per un piquet comandat per Josep Marqués Codorniu que acomplia ordres del comitè revolucionari tortosí, Marqués fou empresonat al Manuel Arnús.
El diari “Lluita”, òrgan del PSUC i del sindicat obrer UGT (Unió General de Treballadors), ens recorda en el seu número del 31 de desembre de 1936, la figura líder d’en Josep Marqués i Codorniu (abans esmentat) en motiu de la seva mort per causes naturals, un dels revolucionaris esquerrans més destacat del poble:
Era socialista, amaba la causa que sentía con frenesí y al frente de un grupo de compañeros por indicación del Comitè revolucionario hizo paralizar la marcha de los trenes que pretendían unir las comunicacions de Valencia i Cataluña. el tren, la máquina encendida, resoplaba en la estación de Campredó; però la voz de José Marqués, de tonos joviales, pero enérgicos, su actitud firme, hicieron cumplir el cometido que le habían asignado.
El dia següent, 7 d’octubre, es decretà l’estat de guerra a tota la demarcació tarragonina. Les primeres detencions no es varen fer esperar, així com la clausura del local d’ERC a Tortosa. Els elements més poderosos de la dreta, que estava dirigida a la ciutat pel poderós Joaquim Bau Nolla, pretenien atemorir els adversaris ideològics i de classe, mitjançant l’aïllament de qualsevol ciutadà que pensés diferent. Era una dura resposta dels tradicionalistes i els cambonians (seguidors de Francesc Cambó), a les seves contínues derrotes electorals. El caciquisme, tan arrelat a les nostres comarques, va expandir com mai la seva teranyina, i es va encarregar de confeccionar llistes i de delatar tot aquell que els semblava perillós ideològicament.
Aquests mateixos cacics foren els qui havien combatut aferrissadament l’aprovació de la transcendental “Llei de Contractes de Conreu”, que havia de posar les bases sobre una correcta relació entre el propietari i el conreador. Després de molts entrebancs, finalment va poder ser aprovada pel Parlament Català, el 21 de setembre de 1934, malgrat el vot contrari de la Lliga Regionalista (la dreta dominant arreu del país, excepte a Tortosa). Després dels fets d’octubre, aquesta llei fou anul.lada (va estar en vigència durant quinze dies), la qual cosa va provocar la tramitació de més de mil quatre-cents judicis de desnonament de parcers. El més greu d’aquesta situació fou però, la divisió grandíssima que es va produir en el camp català entre propietaris i arrendataris.
El Sindicat Unió de Rabassaires, denuncià el fet que  hi hagué 541 desnonaments, més de 2.200 jornals de terra, que conreava directament en Damià d’Oriol i Amigó d’Iberto, conegut com el “Capità”, el qual posseïa la majoria de les terres conreables de la planúria deltàica. Mitjançant un requeriment notarial, va aconseguir expulsar més de dos-cents arrendataris, els quals portaven anys conreant la finca, entre ells un total de set desnonats campredonencs, que conreaven un total 44,15 jornals de terra, el motiu d’aquest desnonament fou que els terrenys passarien a ser conreats directament pel propietari a l’acabament de l’any agrícola. El diari “Lluita” del 16 de gener de 1936, parla de guerra i anarquia al camp, alhora que publica el nom dels set campredonencs desposseïts: Josep Agramunt Panisello, Tomàs Caballé, Conrad Caballé, Gaspar Esmel, Francesc Lluch, Agustí Marqués Codorniu, Miquel Valldepérez. 
Les conseqüències d’aquests desnonaments arreu de les Terres de l’Ebre, seran catastròfiques quant a les relacions humanes, donat que suposà la definitiva divisió irreconciliable entre les diverses classes socials, així com aixecà un anticlericalisme furibund, donat les relacions estretes que existien entre els mandataris de l’església catòlica a la Diòcesi, una bona colla de sacerdots amb militància tradicionalista, amb els propietaris més rics i caciquils, que retratà l’església en la ment de molts pagesos com a un dels enemics a combatre més radicalment.