Emigdi Subirats i Sebastià

DUES NOVEL·LES DEL MONTSIÀ[1]

Val a dir que les Terres
de l?Ebre han donat vida a ben pocs novel·listes. Han estat escassos els
literats que han descrit literàriament el nostre model vida i tarannà. Les
quatre dècades de persecució cultural franquista van contribuir notablement a
aprofundir l?alienació de la societat, la gent va haver d?oblidar d?on era, els
seus problemes socials i sobretot els identitaris.

En canvi, als anys
trenta va haver-hi un interessant treball novel·lístic a les nostres comarques.
De fet, les novel·les més significatives varen ser basades en la demarcació
montsianenca. Resulta interessantíssim analitzar les diferents visions socials
dels novel·listes ebrencs envers la societat que els envoltava.

Per suposat, quan
s?analitza la novel·la ebrenca, no es pot deixar d?anomenar el nom d?or de la
nostra literatura, el rapitenc Sebastià Juan Arbó. Amb ?L?inútil combat?
publicat el 1931, Arbó ens dogmatitza el negativisme de la vida, mitjançant la
força incombustible d?un destí que ens marca i enfonsa i la incapacitat humana
en superar les adversitats. El protagonista viu involucrat en aquest inútil
combat, que el porta a veure la mort del seu germà gran submergit en el món de
la peresa i la beguda, el sofriment perenne de la seva lluitadora mare donades
les circumstàncies. La fugida de la Ràpita, tècnica habitual dels personatges
arbonians, no li porta cap solució màgica. A Barcelona agafa un únic model de
vida: aprofitar-se d?una pobra noia que li ha donat refugi, estima i diners. En
les seves fugides posteriors coneix el món del crim. El robatori sense
escrúpols com a única manera de supervivència. La mort és l?única solució que
abraça a un proscrit, que ho és tant al seu poble de la Ràpita com a Moscou.

Aquest model que ens
dóna Arbó, en les seves primeres obres basades als nostres pobles, Terres de
l?Ebre, Tino Costa o L?inútil Combat, és l?exemple més clar de
determinisme tràgic que ha d?afrontar una deteriorada societat. Un camp rural
que no podia trobar el seu digne camí i que sofria les més greus condicions de
vida. Els seus habitants només veien la sortida en la beguda i en la submissió
als mandats de l?amo, figura molt elaborada pel nostre novel·lista.

Desconec si el gran
novel·lista jesusenc, contemporani d?Arbó, Joan Cid i Mulet, quan va publicar A
l?ombra del Montsià, el 1933, havia llegit L?inútil combat o
qualsevol obra d?Arbó. Però hi ha un paral·lelisme clar en l?argument, tot i
que el diferent enfocament i tarannà de l?escriptor del Baix Ebre el porta a
donar una solució tan interessant com diferent.

La història està basada
al veí poble d?Alcanar. El paisatge del darrer poble del Principat i les
muntanyes del Montsià prenen la simbologia de veritable baluard, allò que és
propi i s?ha d?estimar. Els protagonistes, Anna Rosa i Lluís, van creixent dins
d?un ambient de perills i sacrificis i es veuen afectats per unes ombres ?
típiques dels pobles rurals ? de perpètua murmuració sobre la seva vida i la
seva relació. Ells, en canvi, són conscients del que han de fer i segueixen el
seu camí, mentre aprofundeixen el seu amor i la seva tranquil·litat personal.

En Lluís, fill d?una
família de pagesos canareus tradicionals, també busca la fugida per sortir de
la mediocritat i l?avorriment de la vida del poble. La primera fugida li és
perdonada per part dels pares que poden acceptar una relliscada.

Després s?enamora d?una
cabaretera que ha vingut al poble., i la parella són objecte de la tafaneria
popular que els recrimina. El pare exerceix de cap familiar i intenta prohibir
la relació. En Lluís només té una eixida la partida, l?abandó del lloc familiar
i la recerca d?un món alternatiu amb la seva dona enamorada. El protagonista
se?n surt, al contrari dels d?Arbó. La
voluntat d?en Lluís el fa reeixir, conservar el seu amor i buscar una vida
millor.

Aquesta diferent
alternativa donada per tos dos novel·listes, també està enllaçada al diferent
tractament del paisatge.

Arbó marca la duresa
dels nostres camps, les difícils condicions meteorològiques, la perpetuació de
l?efecte dels insectes que instauraren el paludisme.

Em sento acabat,
malalt, amb febre i sento ressuscitar en mi els vells temors. No vull  veure ningú sento ràbia contra tot, i
sobretot contra meu: contra meu per les idioteses d?aquests dies, per tant
somnis estèrils i per tantes ximpleries. No tinc cura? Però ara s?ha acabat.

Ben al contrari, Cid i
Mulet ens presenta unes muntanyes magnífiques, una terra ferma i unes
magnífiques qualitats del poble ebrenc i el català, que els porta al triomf.

A mà esquerra,
hom hi pot veure el poblat de la Ràpita, vora la mar, com un formigueig de
papallones. Seguint la serralada, el Montsià, seré, blavís dins l?ombria del
rocam llur… Enllà, lluny llepant el Mare Nostrum, fregant la vallada i a mà
dreta, Benicarló i Vinaroç, dues poblacions marítimes hospitalàries i belles
com tot el poble valencià.

Tots dos han estat els
nostres grans retratistes, en dues visions diferents però que ens ensenyen qui
som i com vivien els nostres avantpassats. La lectura dels nostres clàssics ens
obres les portes del coneixement de la nostra personalitat.

Emili Sebastià

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!