Emigdi Subirats i Sebastià

Aquest dies s’està celebrant la Festa del Renaixement a Tortosa, la qual ja va per la tretzena edició. Mai no he pogut gaudir adequadament de la festa, ja que coincideix tots els anys amb les Festes Majors de Campredó. Tortosa retorna durant quatre dies a l’esplendor del període renaixentista i compta amb la presència d’una gran quantitat de visitants provinents d’arreu dels antics territoris de la corona d’Aragó i també de fora de les nostres fronteres.
Un dels personatges més coneguts d’aquest període és Cristòfor Despuig (Tortosa 1520- 1574?), que era un cavaller renaixentista, escriptor i humanista.  El seu pare, Joan Despuig, va ser el  procurador en cap de la ciutat, i pertanyia a l’oligarquia tortosina del moment, amb la qual cosa el jove Cristòfor va ser educat en un ambient cortesà, amb preceptors particulars a la casa valenciana del comte d’Aitona, Joan de Montcada, al fill del qual dedicà la seua obra els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. L’any 1530 Cristòfor es casà amb Marianna Curtó, i va tenir  tres filles. Durant aquests anys els Despuig varen tenir una estreta relació amb les personalitats més importants del Principat de Catalunya. Ens expliquen que el 1549 Cristòfor Despuig sabem era procurador general de la  baronia d’Alfara de Carles  per la ciutat de Tortosa, i que el 1557 ja havia estat armat cavaller. A partir de 1563 ja no disposem de més dades sobre el prestigiós escriptor del Renaixement, mentre que sabem que ja era mort al 1580. La seva obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (escrita el 1557 i publicada el 1877) és l’obra catalana en prosa més important del segle XVI. Està escrita en forma de diàleg (gènere típic del Renaixement), mitjançant la qual l’escriptor ens explica la història de Tortosa, però deliberadament vol fer una passada per les coses de Catalunya, tal com ens explicita al mateix pròleg.  L’obra consta de sis col·loquis que mantenen, per una banda, el ciutadà Fàbio i el cavaller Líbio (que representa l’autor), i per l’altra, el cavaller valencià don Pedro, a qui mostren els problemes i les belleses de Tortosa. En la dedicatòria  del llibre hi ha unes frases antològiques en defensa de l’ús del català, en un moment de clara davallada del seu ús social i de sorgiment del secessionisme lingüístic al País Valencià: “No he volgut escriure l’obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l’he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera”. L’estil d’aquesta obra és directe i desimbolt i sovint incorpora adagis  i frases fetes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!